Dossier Film (INCLÒS A Kenji Mizoguchi)
Ugetsu monogatari (1953), la pel•lícula més coneguda internacionalment de Mizoguchi, no està exempta de peculiaritats: la intrusió del món sobrenatural i el relat fantàstic són veritablement excepcionalitats en la seva obra, que prefereix circumscriure's a la realitat i les seves gents. El tractament realista de l'acció, fins i tot durant les escenes més fantasmagòriques, permetrà forjar una frontera molt tènue, gairebé imperceptible, entre la realitat i el somni, com comprovarem.
Ugetsu monogatari és, principalment, la crònica d'una fuga: la de l'artista que fuig del caos i es refugia en un món eteri, un regne fictici de bellesa i plaer fet a la seva mida. El final moralitzant sembla dictat per les admonicions budistes: després de la seva odissea, s'imposen a Genjuro (Masayuki Mori) els preceptes de la lleialtat vers la seva família i el culte als morts. Uns preceptes que, en suma, eren ja presents en els contes originals dels que van partir Mizoguchi i Yoda a l'hora d'elaborar el guió. (...)
Yoda (el guionista) defineix la pel•lícula com "una trista lamentació moralista sobre els estratagemes de la humanitat, pervertida i mutilada per la guerra. És la crònica d'un somni truncat, d'una esperança trencada". El motiu principal que desencadena tal lamentació no és un altre que el desencantament vital que pateixen els dos protagonistes masculins, insatisfets amb la seva sort. D'acord amb el conflicte habitual en la literatura nipona, ambdós comprenen la impossibilitat de reconciliar el deure amb el desig. En oposició, les dones es resignen amb la seva sort. Per dir-ho d'una altra manera, l'home està doblegat al miratge, mentre que la dona s'aferma a la realitat.
Santos, Antonio. Kenji Mizoguchi. Madrid: Cátedra, cop.1993.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema