Two for the Road

Two for the road tracta sobre la inexorabilitat del temps. Si calgués més precisió parlaríem de temps a l’espai: és veritat que els protagonistes recorren els mateixos llocs –les mateixes carreteres, els mateixos pobles, la mateixa platja- , però, com ells també pateixen canvis físics, socials i morals, la geografia experimenta radicals mutacions.

Com veurem posteriorment, el vestuari, els diferents pentinats i els objectes dels protagonistes funcionen com símptomes o indicis dels seus estats mentals, de les seves condicions socials i dels seus sentiments. Per una banda, apunten a l’ascens professional i social de la parella, però també serveixen per a que l’espectador s’orienti en una trama embolicada; a més permeten observar l’evolució de la moda –el matrimoni apareix cada cop més identificat amb els tics més còmics i odiosos dels anys seixanta. Per últim, els canvis estan íntimament relacionats amb la seva evolució psicològica. Per exemple, el fet de que Joanna deixi de conduir després del tercer viatge i comença a fumar, detalls que simbolitzen la ruptura de l’equilibri entre els dos i la insatisfacció d’ella en el seu nou i subsidiari rol.
Aviat es veu un clar desajustament respecte de l’esquema clàssic. El muntatge es converteix en el medi pel qual Donen i Rapahel es desvien de les convencions. Al pròleg, que es desenvolupa en l’actualitat, s’imposa un tractament molt el·líptic. I quan comencen els flashbacks, ho fan titubejant –es repeteix una imatge i hi ha un inserit del present. A més el fos encadenat, símbol de puntuació llur ús prescrivia el classicisme per introduir els flashbacks, es destitueix des d’un principi pel tall directe. Amb aquestes eleccions es pretén transmetre la impressió d’un passat que irromp abruptament en l’actualitat, condicionant-la. O, si es prefereix, en paraules de Donen: Portes el teu passat al moment present, de manera que té tant de pes com el d’ara.

La pel·lícula sembla seguir el curs erràtic i capritxós de la memòria; però aquest caos de records no és més que una sensació induïda, una simulació, com demostra l’escrupolós respecte per l’ordre cronològic dels esdeveniments en cadascuna de les línies. Durant tot el film es produeixen múltiples salts d’una època a una altra, tot i que els fets no es barregen dins d’elles; pel contrari, aquestes sempre es reprenen en el punt on van quedar. L’expressió més precisa per definir aquesta estructura  seria la de “linealitat múltiple”: es mostren de manera paral·lela escenes de cinc temps diferents, que es fan relleu en l’enunciació, però dins d’aquests no es produeixen ni flashbacks, ni flashforwards, ni cap altra mena d’anacronisme, sinó que cada episodi succeeix l’anterior en implacable acompliment de les lleis causals convencionals.

A vegades és un gest o un incident, altres un objecte o un lloc, el pretext és embastar episodis de diferents línies. Hi ha un objecte al que s’atorga valor al·legòric: el passaport de Mark, que ell dóna constantment per perdut i Joanna acaba recuperant. Després d’establir un enllaç entre dos temps, reapareix de tant en tant carregat de significat: es tracta d’un document personal del protagonista, imprescindible per seguir viatjant. El passaport, que sembla tenir la capacitat de decisió i només es deixa trobar per Joanna, la fa imprescindible per a ell i apunta cap a un dels arguments definitius per a la reconciliació.

Els mecanismes que es posen en joc per a suturar els vincles entre les diferents línies són variats: la similitud, la contigüitat, la contradicció o la conseqüència, sempre al servei del tema del pas del temps i els seus efectes, a través d’allò efímer com d’alló perdurable. Per això, Two for the road representa un concepte de muntatge més poètic que narratiu. Amb freqüència, els elements no responen a un valor intrínsec, sinó relatiu; és del seu contrast, repetició, creuament, subratllat, confirmació o desmentit d’on neix el sentit.

Rubio Alcover, Agustín. Dos en la carretera: Stanley Donen, 1967. Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2005.