Tulitikkutehtaan tyttö

Tulitikkutehtaan tyttö és la tercera part d’una trilogia que inclou Varjoja paratiisissa (1986), Ariel (1988) i que es tanca amb la que ara comento. Segons el seu realitzador es tracta d’una trilogia del proletariat a la societat finesa dels anys 70, i és una de les visions més negres i pessimistes que es pugui imaginar. Únicament la pel·lícula amb la que s’inicia la trilogia, Varjoja paratiisissa (1986), inclou tendresa i amor que Kaurismäki assegura haver après de Becker i d’Ozu, els seus cineastes de capçalera quan fa pel·lícules amb el cor. Però la segona i tercera part de la trilogia són films fets amb el cap i aquí Buñuel i Bresson són els noms als que ens hem de referir. El director finés afirma robar de tots els llocs i únicament els imbècils són els que amaguen allò que agafen prestat d’altres cineastes. La mirada atroç que Ariel (1988) posa sobre la societat finesa és encara més acarnissada en aquest film, un dels més secs i austers que un es pugui imaginar. Mitjançant la història d’Iris, Kaurismäki vol exemplificar la impossible sortida d’un proletariat enganyat i explotat tant econòmicament com sentimentalment, que no té més opció que la rebel·lió i la revenja.

La pel·lícula comença amb una mena de documental sobre la fabricació de mistos, des de que l’arbre és serrat fins a que les finíssimes làmines de fusta acaben convertint-se en milers de llumins. Amb la mateixa fredor amb la que assistim a la progressiva conversió del tronc en llumins, assistirem a desenvolupament de la vida de l’Iris, que tracta de combatre la monotonia i l’avorriment del seu treball i de la seva situació familiar, amb somnis de prínceps blaus –allò que la publicitat vol fer creure a totes les noies- que farà encara més dura la seva realitat quotidiana. Però Iris arriba a un moment on no romandrà inactiva. Convençuda de que el seu amant d’una nit –que li va deixar diners a la tauleta de nit com a pagament dels seus serveis- respondrà davant la notícia de que està embarassada, li deixa una nota comunicant-l’hi. La resposta de l’home és tan dura i seca com la resta del film: desfés-te del marrec, al temps que adjunta un xec que ajudi a la noia a pagar les despeses.

En aquest moment, el món de la Iris s’ensorra totalment, i la seva pèrdua de sentit de la realitat la porta a que l’atropelli un cotxe i perdi el nen. Però un cop més, la manera de narrar de Kaurismäki és el que val. La Iris va abstreta pel carrer. La càmera l’acompanya fins al moment que la deixa sortir de camp. Mentre l’enquadrament queda fix mostrant-nos la paret del carrer sentim el xerric d’uns frens. Al pla següent ens ensenya la noia al llit d’un hospital. Expulsada de casa seva pel seu padrastre, la Iris planeja la seva venjança, que executarà amb tan freda meticulositat com carència d’emocions. El seu amant i els seus pares seran els objectius, tot i que no dubta en afegir alguna execució més sobre la marxa. Quan els dos policies venen per la Iris a la fàbrica, la noia els campanya com una sonàmbula: fa molt que ha deixat de viure. En realitat no ha viscut mai, però va morir el dia que se’n va adonar de l’engany. Davant del Don Anselmo d’El cochecito (Marco Ferreri, 1960) que enverinava a tota la seva família per poder tenir el cotxet que fes més còmoda la seva vellesa, la Iris els enverina com si dues a terme una execució, com els màxims responsables d’una vida que mai va arribar a existir, que únicament va quedar en un simulacre.

Castro, Antonio. La chica de la fábrica de cerillas de Aki Kaurismäki. “Dirigido por”, núm. 187 (enero 1991), pàg. 81.