Things I never told you

Després del fracàs de Massa vell per a morir jove (1988), Isabel Coixet va tenir dificultats per finançar aquesta pel·lícula (el guió no va interessar a les instàncies oficials espanyoles, per la qual cosa no va aconseguir cap tipus de subvenció) i es va veure obligada a recórrer a la productora de publicitat Eddie Saeta (que ella dirigia juntament amb Lluís Miñarro). La pel·lícula es va rodar en St. Helens, una petita ciutat d'Oregon, als Estats Units, per diversos motius, entre ells perquè la realitzadora va considerar que era el lloc ideal per a la història que volia explicar: "Just el que jo volia, un lloc enmig del no-res molt adequat per a aquesta història petita, centrada en les anades i vingudes amorosess d'unes poques persones i en les seves dificultats per trobar el seu lloc tant al món com en el seu propi mapa sentimental'. "No és una regió on les caixeres de supermercat llegeixen a Cioran o els empleats de benzinera discuteixen sobre l'ésser i el no-res.

L'Amèrica profunda és un paisatge desolador fet de sòrdids motels, incomptables McDonalds i el perenne ressò de la transmissió en directe del judici d'O. J. Simpson'). D'altra banda, aquest lloc oferia indubtables avantatges des del punt de vista financer ("Vaig poder comprovar que rodar a Amèrica era més fàcil que fer-ho aquí. Els actors es van apuntar a treballar per quatre duros només perquè els agradava el guió. I aquesta relació s'ha mantingut. Cada vegada que vaig a Los Angeles, Seymour Cassel em treu a passejar. I a mi, que sóc força mitòmana, em fluixeja donar conversa a algú que va sortir en les pel·lícules del meu estimat John Cassavetes").

Sobre les característiques dels personatges del film i de les influències que es poden detectar en ell, Isabel Coixet ha assenyalat el següent:

"Clar, Short Cuts (Robert Altman, 1993) és per a mi la vida mateixa de Los Angeles i, alhora, la literatura de Carver, així que per algun costat ha de sortir. El que també pot haver-hi són alguns ressons romàntics de Truffaut i, més concretament, de La chambre verte (1972), que és una de les meves pel•lícules preferides. Ara, més que arrels cinematogràfiques, crec que podrien detectar-se certes influències literàries. Per exemple, aquest món de Bioy Casares en el que l'absència de les coses té més pes que els elements presents, i on el que calla té més valor que el que es diu. I suposo que hi ha també alguna sensació propera a la qual destil·len determinats contes de John Cheever, especialment aquells sobre gent atrapada en una feina que no saben molt bé per què ho fan, però ho assumeixen, malgrat tot, amb una certa dignitat, com de fet els succeeix a gairebé tots els personatges de la meva pel•lícula"

A través dels avatars d'aquests personatges, Isabel Coixet reflexiona sobre la solitud, la comunicació i l'amor, utilitzant sempre un llenguatge en el qual el sentit de l'humor té un paper rellevant, de tal forma que Cosas que nunca te dije "té la virtut de no ser una pel·lícula lacrimògena ni per fer llàstima, ja que mira als seus protagonistes amb respecte i sense cap mena de commiseració'. Així, "malgrat el rerefons nostàlgic de la pel·lícula, hi ha quelcom en el seu interior que mou al somriure i a l'optimisme. Mèrit exclusiu d'un guió intel·ligent i bellíssim, ple de paraules, idees i sentiments que mereix la pena escoltar'. Aquests tres temes (la solitud, la comunicació i l'amor) queden absolutament entrellaçats en el film.

Cerrato, Rafael. Isabel Coixet. Madrid: JC, 2008.