Suzanne Simonin, la religieuse de Diderot

D’alguna manera, la segona pel•lícula de Jacques Rivette, Suzanne Simonin, la religieuse de Denis Diderot, representa el seu refús a adaptar una novel·la al cinema. El seu primer apropament a la novel·la epistolar del segle XVII de Denis Diderot va ser mitjançant el teatre; la seva primera producció teatral de La religieuse al teatre Studio des Champs-Elysées va ser definida com la conceptualització de la posterior adaptació cinematogràfica. Per desenvolupar una de les més conegudes metàfores de Bazin en la que relaciona el cinema amb el lot d’un acomodador, l’estil de direcció de Rivette a la pel•lícula seria més aviat un llampec esporàdic, d’acord amb l’afirmació de la protagonista Anna Karina, “ell estava sempre darrere de la càmera...anant d’un cantó a un altre”, “ocupant el mateix lloc que els actors, mentre estava pendent de tots els detalls”. A La religieuse, la llanterna cinemàtica de Rivette substitueix els llums del teatre per transfigurar l’obra original.

La història de la novel•la està basada en la figura històrica de Margarite Delamarre, que va ser reclosa des de la seva infantesa –primer al convent de la Visitació de Saint-Marie i després a l’abadia de Longchamp. Prenent de model a Delamarre, el caràcter de Suzanne Simonin era una barreja que Diderot havia creat per fer una broma a un amic, el marquès de Croixmare, a qui li escrivia unes falses cartes escrites per una jove monja que s’havia escapat d’un convent. Aquestes cartes li van servir a Diderot com a fonament de la seva novel•la La religieuse, feta a l’estil d’una autobiografia que explicava la vida d’aquesta monja empresonada. La novel•la de Diderot inspira un retrat auster de Rivette de la França del segle XVIII.

La primera adaptació que va fer Rivette de la novel•la de Diderot va ser una producció teatral. El 6 de febrer de 1963, Jacques Rivette va fer el seu debut teatral al Studio des Champs Elysées, dirigint una adaptació de Jean Gruault. La seva clàssica, i alhora avantguardista, posada en escena escollida per representar la història d’aquesta jove monja va ser la manera més simple i elegant possible. Rivette va fer un disseny de producció basant-se en les obres del dramaturg del segle divuit Pierre Carlet de Marivaux, creant una agradable i pulcra producció amb intermitents moments de violència. Tanmateix, la representació lleugera i cortesa de l’obra s’allunyava del seu escandalós contingut de confrontació, que per a Rivette estava molt per sobre de qualsevol mena de feminisme, era una reivindicació de l’alliberament d’una dona de la seva família, el dret a poder escollir individualment el seu propi destí, vist des d’una perspectiva de 1760.

Que l’obra no fos un èxit econòmic va ser crucial en l’evolució de Rivette com a director. Enfrontant-se al repte de traspassar a la pantalla gran una posada en escena teatral i la carismàtica presència de Karina, Rivette va entendre la necessitat de conceptualitzar un guió diferent per l’adaptació cinematogràfica, tenint en compte la forma que el teatre va simplificar i accentuar tots els trets. Rivette modificaria també el seu apropament als actors mentre filmava per assegurar una proximitat de l’audiència a les seves interpretacions. La pel•lícula va resultar molt diferent en la seva forma i en el seu to, menys plaent, menys elegant, més dur i més aspre.

Ni Rivette ni el seu productor Georges de Beauregard s’havien imaginat, com era d’esperar, la recepció de la pel•lícula per part dels censors. A l’abril de 1966, l’estrena a França i l’exportació internacional de La religieuse va ser prohibida.
 

Wiles, Mary M. Jacques Rivette. Urbana [etc.]: University of Illinois Press, 2012.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Albera, François. La Religieuse.  “Travelling”, núm. 21 (mai. 1968). Pàg. 39-42.
• Alion, Yves. La Religieuse. “Image et son”, núm. 444 (déc. 1988). Pàg. 39-42.
• Bastide, Bernard. Suzanne Simonin, la religieuse de Diderot. “CinémAction”, núm. 103 (mars, 2002). Pàg. 89-91.
• Chevassu, François. La Religieuse. “Image et son”, núm. 194 (mai, 1966). Pàg. 3-5.
• Cornand, André. La Religieuse. “Image et son”, núm. 210 (nov. 1967). Pàg. 141-146.
• Décamps, Albert. La Religieuse. “Cinéma”, núm. 106 (mai, 1966). Pàg. 5.
• Grugeau, Gérard. Suzanne Simonin, la religieuse de Diderot de Jacques Rivette: une héroïne tragique. “24 Images”, núm. 178 (juil-set., 2016). Pàg. 61.
• Launay, M de. La Religieuse. “Image et son”, núm. 274 (1973). Pàg. 111-118.
• Lefèvre, Raymond. La Religieuse. “Cinéma”, núm. 121 (déc. 1967). Pàg.100-104.
• Martin, Marcel. Censure: abus de pouvoir condamnés. “Ecran”, núm. 34 (mars, 1975. Pàg. 6.
• Martin, Marcel. La Religieuse. “Cinéma”, núm. 105 (avril, 1966). Pàg. 9.
• Thirard, Paul-Louis. La Religieuse. “Positif”, núm. 89 (nov. 1967). Pàg. 59-62.
• Toubiana, Serge; Jousse, Thierry. Censure, danger immédiat. Théâtre de la cruauté. “Cahiers du Cinéma”, núm. 413 (nov., 1988). Pàg. 21-25.