Sunset Song

"Feia divuit anys que intentava passar aquest relat de Lewis Grassic Gibbon -un clàssic de la literatura escocesa- a la gran pantalla. Em va interessar perquè és una novel•la sobre l'esperança i el perdó. Quan era jove vaig veure cada diumenge en la BBC una sèrie que adaptava la novel·la, de manera que em vaig comprar el llibre en el que estava basada. No tenia idea de portar-la al cinema, doncs en aquesta època estava estudiant per a comptable i no sabia que anava a dedicar-me a això. Molt després, entorn de l'any 2000, vam aconseguir una mica de diners i vam moure el projecte per diversos llocs, però ningú el va voler prendre; el vaig abandonar, però fa un parell d'anys vam tornar a aconseguir una mica de finançament, no prou, encara que gràcies a l'ajuda de molta gent, dels actors i dels tècnics associats amb la pel•lícula, finalment es va poder fer. Quan no tens els diners que necessites, hi ha com una por constant a superar el pressupostat. Això de vegades implica haver de tallar seqüències o combinar dues escenes en una sola, alguna cosa que mai he fet. Sí és cert que anàvem a rodar una seqüència per la que havíem trobat una ubicació idònia, però quedava massa lluny i no hem pogut fer-ho. Són aquest tipus de restriccions les que bàsicament hem sofert; però reitero que gràcies a l'actitud sublim de tots els que han estat associats amb la pel•lícula, hem pogut acabar-la, encara que pel baix pressupost tampoc es va poder contractar a altres actors més coneguts.

Els girs del personatge d’Ewan Tavendale vénen del llibre originari; en realitat ell no torna de la guerra sinó de l'entrenament bàsic previ al moment d'anar al capdavant. El personatge està commocionat per notícies com les de la batalla del Somme, en la que 50.000 soldats van morir en tan sols la primera hora; està aterrit, però al final es redimeix i no pots no perdonar-ho... Una vegada li han explicat a la dona el que ha passat, les imatges que veiem en el flaix back responen a com ella ho imagina, encara que això queda una mica ambigu. Vam haver de fer una seqüència d'aquest tipus perquè originalment volíem rodar una escena en les trinxeres, quan deserta. Però no teníem diners i ho vam resoldre mostrant el que ella imagina, o veu, quan l'hi expliquen; si no fos així, Ewan haguès estat el vilà de la pel•lícula, cosa que no és. Però és veritat que queda una mica dubtós, doncs ella pensa en el que va poder haver passat, encara que en realitat no era allà per veure-ho. Tots els canvis del personatge de Chris poden estar justificats implícitament en el film; és el treball de l'espectador entendre'ls així, evitant que la seva actitud sigui merament passiva.

Mostrar l'encadenament de les motivacions de cada actitud seria per a mi una mica avorrit, perquè en les nostres vides moltes coses vénen del no-res, sense que sapiguem bé quins són els seus motius; no m'interessa desenvolupar clarament els motius de tots els actes. Mai se'm va ocórrer que la pel•lícula formés part de la tradició de l’heritage film britànic; hi ha un problema amb moltes d'aquestes pel•lícules d'època: que estan mortes i no creus en elles. Sempre són els mateixos actors, que sembla que acaben de sortir del departament de vestuari. Perquè la gent se’ls pugui creure, només els hi dic als meus actors que no 'actuïn', sinó que 'siguin'. Així de vegades succeeixen coses que són accidentals, però també belles. Perquè si actues, sembla que no ets sincer i la gent no et creu. D'aquesta forma, gràcies als meus meravellosos actors, que no actuen, sinó que són, s'aconsegueix una certa veritat. M'agrada capturar l'espontaneïtat del moment, perquè és molt fresc. Parlant amb el dissenyador de producció, Andy Harris, ell va esmentar a un important pintor danès, Hammershoi, al que jo dic el Vermeer del Nord, caracteritzat per les seves composicions amb una dona i sempre una finestra o una porta oberta. Decidim que tractaríem el color d'aquesta manera, però la composició del quadre la decideixo sempre en el mateix rodatge".

Declaracions recollides en el Festival de Sant Sebastià, el 20 de setembre de 2015.

Monterde, José Enrique. Lejos del Heritage Film. “Caimán, cuadernos de cine”, núm . 51 (jul.-agosto 2016), pàg. 30.32.