Stagecoach

El fet que fa que Stagecoach sigui un film perdurable no és la seva significació històrica, sinó la intensitat amb què crea un paisatge de somni del passat americà i l’omple amb personatges senzills i durs, que, malgrat la seva reencarnació en incomptables westerns de sèrie «A» i «B», encara manté una ambivalència i profunditat creïbles. Stagecoach té una semblança similar al dels populars films de grup dels anys trenta (Grand Hotel (Edmund Goulding, 1932), Shanghai Express (Josef von Sternberg, 1932), Lost Horizon (Frank Capra, 1937) i, la col·laboració Ford-Nichols de 1934, The Lost Patrol), en els quals una pintoresca sèrie de personatges de diferents estrats socials es veuen embolicats en circumstàncies perilloses o exòtiques.

L'«oportunitat» social d'aquestes pel·lícules es tracta normalment com un microcosmos, on els personatges revelen les tensions socials que interessen a l'escriptor i al director; el que més semblava agradar a Ford en Stagecoach era la possibilitat d'un gloriós descrèdit en ficar a un grup de pàries en situacions de perill i fent ressorgir com un heroi al que en principi era el més abjecte. (Si la crítica no hagués menyspreat els últims westerns de Ford, hauria estat capaç de degustar la seva deliciosa ironia. Una pel·lícula que exalta als marginats per sobre dels membres «respectables» de la societat va fer respectable el western.)

Els secundaris es presenten com uns personatges antisocials, com els irlandesos revolucionaris de The Informer (John Ford, 1935). Entre ells veiem a un mèdic borratxo, a un antic oficial de la Confederació convertit en jugador, un tímid viatjant de whisky a qui es confon repetidament amb un clergue, una prostituta, un pres escapolit, un individu que ha fet un desfalc en un banc i l'esposa, embarassada, d'un tinent de Cavalleria, llur fill neix durant el viatge. Abans de fer la pel·lícula, Ford havia anunciat que «no hi ha cap personatge respectable en tot el repartiment». I no havia passat per alt a la jove embarassada, perquè una esposa de l'Exèrcit, encara que fos de l'Est, té molt poca significació social i, a més, la seva respectabilitat acaba convertint-se en burla de l'honorabilitat que representa pel posat tan estirat que s'obstina a mantenir (es nega a asseure's amb la prostituta).

Els altres personatges han estat expulsats o han fugit de la molt estricta ciutat de Toronto, sota la direcció de les severes Dames de la Lliga de la Llei i l'Ordre, que marxen al so de l'himne favorit de Ford, “Hall We Gather on the River” (aquells que parlen de l'«ortodòxia» de Ford haurien de tenir en compte moments com aquests). Encara que Ford i Nichols van adaptar la pel·lícula d'una història d'Ernest Haycox, «Viatge a Lordsburg», Ford pensava que Haycox havia pres la idea de «Boule de Suif», de Guy de Maupassant, la història d'una prostituta i d'eminents membres de la burgesia que viatgen en una diligència a través d'una França desganada per la guerra. Seria molt fàcil fer una lectura simbòlica de l'argument i dels personatges d' Stagecoach.

La diligència són els Estats Units, nació d'exiliats; dividida en dos bàndols oposats i contradictoris: els indis són les forces incontrolades de la naturalesa; la dona embarassada, la llibertat; el banquer, el poder corromput, representant del més feroç individualisme; el benvolent «xèrif» de l'escopeta és Rooselvelt; la banda de Plummer, les potències de l'Eix; Buck, el conductor, i «Hoolietta», la seva esposa mexicana, són l'encreuament de races que li donen el caràcter democràtic al país. Però com totes les bones rondalles, Stagecoach té una aplicació universal. És la idea del malfactor noble, del «bon home dolent», representat més concretament per John Wayne com Ringo Kid, la qual cosa centra el film. Bandits (i marginats en general) sempre van fascinar a Ford, no pel fet mateix de la seva rebel·lia, sinó més aviat per la forma especial en què es vinculen a una societat que els menysprea. Duen a terme actes en pro de la societat encara que aquesta ho ignori i la comprenen millor del que la mateixa societat es comprèn a si mateixa.

McBride, Joseph. John Ford. Madrid: JC, 1996.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Anderson, Lindsay. Sobre John Ford: escritos y conversaciones. Barcelona: Paidós, cop. 2001.
• Balagué, Carles. La diligencia: un viaje mítico. “Dirigido por” 378 (mayo 2008), pàg. 62-63.
• Ben Cheikh, Slim. 'Savages!: traversée des représentations: Stagecoach (La chevauchée fantastique, John Ford, 1939). “L’Art du Cinéma”, núm. 50-52 (Spring  2006), pàg. 23-57.
• Bourget, Jean-Loup. L'homme qui n'était pas tranquille. “Positif”, núm. 524 (oct. 2004), pàg. 77-78.
• Buscombe, Edward. Stagecoach. London: British Film Institute, 1992.
• Charity, Tom. Go west. “Sight & Sound”, vol. 20, núm. 8 (Aug. 2010), pàg. 87.
• Coyne, Michael. The Crowded prairie: american national identity in the Hollywood western. London ; New York: I.B. Tauris, 1997.
• D'Amicone, Giulio. La diligencia. “Dirigido por”, núm. 313 (jun. 2002), pàg. 53-54.
• La Diligencia (Stagecocach)(DVD). Burbank: Warner Home Video, cop. 2006.
• La Diligencia. “Viridiana”, núm. 18 (dic. 1997).
• Eyman, Scott. John Ford: print the legend. Madrid: T&B, 2006.
• Ford, J. La chevauchée fantastique. Réflexions d'un cinéaste vétéran. “Positif”, núm. 353-354 (juil.-août 1990), pàg. 20-25.
• Ford, John ; Nichols, Dudley. La Diligencia. Madrid: Fundamentos, 1976.
• Ford, John ; Nichols, Dudley. Stagecoach: a film. London: Lorrimer, 1971.
• Freedman, Carl. Versions of the American imperium in three westerns by John Ford. “Film International”, núm. 18 (2005), pàg. 14-25.
• González Requena, Jesús. Clásico, manierista, postclásico: los modos del relato en el cine de Hollywood. Valladolid: Castilla, DL 2006.
• John Ford. "Nickel Odeon", núm. 26 (primavera 2002).
• John Ford's Stagecoach. Barry Keith Grant (ed.). Cambridge [etc.]: Cambridge University Press, 2003.
• John Ford's Stagecoach: starring John Wayne. Richard J. Anobile (ed.). New York: A Darien House book, 1975.
• Marinero, Manolo. La diligencia. “Casablanca”, núm. 25 (enero 1983), pàg. 40-41.
• McBride, Joseph. Tras la pista de John Ford : searching for John Ford: a life. Madrid: T&B, 2004.
• Méndiz Noguero, Alfonso. Cómo se hicieron las grandes películas. Madrid: CieDossat, 2003.
• Moinereau, Laurence. La femme, l'indien et la chanteuse. “Vertigo”, núm. 14 (janv. 1996), pàg. 89-92.
• Place, Janey Ann. The Western films of John Ford. Secaucus, N.J: Citadel Press, cop. 1974.
• Rothman, William. The "I" of the camera : essays in film criticism, history and aesthetics. Cambridge [etc.]: Cambridge University Press, 2004.
• Tejero, Juan ¡Este rodaje es la guerra!: tercera parte: apocalipsis final. Madrid: T&B, cop. 2005.
• Urkijo, Francisco Javier. John Ford. Madrid: Cátedra, 2009.