Spotlight

Spotlight arriba després d'una batalla que sembla perduda, i intenta revifar una flama més aviat apagada. Des del seu punt de partida (un equip de periodistes de recerca que indaga sobre un escàndol de capellans pedòfils a la regió de Boston), al seu repartiment (encapçalat per Mark Ruffalo), el film de McCarthy, co-guionista d'Up (Bob Peterson, Pete Docter, 2009 ) i director de l'oblidada The Visitor (2007), invoca en la memòria de l'espectador pel•lícules que li són familiars: All the President's Men (Alan J. Pakula, 1976), Three Days of the Condor (Sydney Pollack, 1975) o, més recentment, Zodiac (David Fincher, 2008) i Charlie Wilson’s War (Mike Nichols, 2007). Però, ocultant-se darrere del seu precís guió i els seus perfectes intèrprets, McCarthy encerta a deixar que la història es desenvolupi a través de tota la seva força dramàtica i vertiginosa, donant un nou alè al gènere. No fent amb això sinó reproduir el modus operandi dels seus personatges, compost de rigor i capacitat de síntesi, i propulsant -los així al cor d'un relat del que són el motor principal.

La secció «Spotlight» del Boston Globe —que existeix realment, ja que la pel•lícula es basa en fets reals— és una mena de tropa d'elit del periodisme d’investigació, llur redacció és troba aïllada de la de la resta d'empleats del diari. Uns reporters que McCarthy filma com si fossin guerrers, amb la càmera pegada als seus clatells, i que són també veritables artesans, miners infatigables —la seva oficina es troba, literalment, en el soterrani de la seu del Globe, com si fos un búnker— que creuen, costi el que costi, en l'interès col•lectiu de la seva missió. La pel•lícula té lloc a inicis dels anys 2000: Internet és a punt de revolucionar el món de la informació i, en conseqüència, el mandat de George W. Bush estarà marcat per la supremacia de la informació permanent de les cadenes de notícies de 24 hores, així com de les pàgines web informatives.

En aquesta tessitura, només l'equip dirigit per Michael Keaton s'obstina a caminar contra corrent de la història, fent del seu periodisme 1.0 un far que pugui il•luminar la societat del futur. Fins i tot veiem a Mark Ruffalo entrant ràpidament a l'interior de la redacció, ignorant l'enorme publicitat de AOL que domina el pàrquing, com un ocell de mal averany. Tot en el seu personatge degota obstinació, la qual cosa es tradueix en el rebuig d'un futur que sembla inevitable, aferrant-s'en canvi com un clau roent als seus mètodes radicals i Old School. Ètica que funciona, ja que acaba revelant als personatges la putrefacció del seu entorn, arribant fins i tot a enverinar els seves vides privades, fins al punt de no poder distingir ja on acaba la recerca i on comença la intimitat personal; on acaba la seva missió i on comença la seva supervivència. A més de la del periodista intrèpid i obstinat, McCarthy convoca a una altra figura típica del cinema americà dels 70, entrant així totalment en el mite, i més en concret en el del cinema de terror.

Es tracta de la figura de l'Altre, és a dir, aquell que encarna totes les pors reprimides d'Amèrica, personificats en l’slasher de Carpenter o els zombis de Romero. No obstant això, en aquest cas resulta fins i tot més amenaçador, ja que és alguna cosa totalment intangible, líquid, capaç d'adoptar la forma més terrorífica possible: la del silenci, que recobreix les parets d'unes institucions incapaces de reaccionar davant la Força d'una diòcesi que no dubtarà a l'hora de protegir als seus capellans pedòfils. I quan aquest es trenca, l'horror desborda la realitat. Però Spotlight no deixa de recordar-ens-ho: per arribar a la veritat i ser els primers a revelar-la, abans cal saber domar aquest horror i acceptar transmetre-ho, trencant d'aquesta forma l'embafador encant en el qual vivim i sent així capaços de mostrar el món com una realitat sense filtres. Quan la recerca arriba a la seva fi, les cicatrius que deixa en els protagonistes semblen indelebles, com si la recompensa per aquest treball esgotador, per aquesta guerra total per la informació, no fos altra que la comprensió mateixa, prendre consciència que desenterrar la veritat, arruïna la poca esperança i innocència que li queda al món. I que el paper més noble, però també el més dur, és assumir aquesta responsabilitat.

Perret, Jules. Spotlight. “Sofilm”, núm. 29 (feb. 2016), pàg. 62.