Spalovac mrtvol

Spalovac mrtvol és una genuïna pel•lícula d'horror, un film fantastique de gran importància més enllà de la seva anècdota argumental, del seu rerefons ideològic i/o filosòfic. I ho és perquè Juraj Herz arrossega la ficció cap a ombrívols territoris expressionistes, on el que predomina, per sobre de qualsevol reflexió objectiva, és un impuls interior lligat a l'especulatiu, el transcendental, el pervers, el demoníac, que expressa l'estat d'ànim de l'artista, o fins i tot, de tot un poble. Spalovac mrtvol aconsegueix que la quotidianitat es transformi en quelcom aterridor, provocant que l'aparença invisible de les coses passi a primer terme, revelant una vida misteriosa i sobrenatural. És allò que el dramaturg alemany Walter Hasenclever (1890-1940) va anomenar «la revolta de l'esperit contra la realitat». I en quins termes cinematogràfics es produeix aquesta revolta? Per començar, l'adopció d'un punt de vista que fluctua entre l’«estic amb ell» -amb el personatge al voltant del com gravita tot el relat- i el «estic en ell» -la introspecció en un estat gairebé pur, plasmada gràcies a la càmera subjectiva-, que eleva les emocions de l'individu a una categoria estilístic-narrativa.

Així doncs, la psique trastornada, esquizoide, del protagonista, Karl Kopfrkingl -maniàtic director d'un crematori, qui es debat entre el seu desig de portar una afable vida burgesa i, al mateix temps, transgredir-la, dinamitar-la, a qualsevol preu...-, es manifesta mitjançant un muntatge fragmentat de plans curts de detall, descontextualitzats aparentment de la narració. Ja sigui com en la seqüència del zoològic, mostrant a un lleopard engabiat passejant nerviós d’una banda a una altra de la seva presó o les terribles gargamelles d'un cocodril obrint-se amenaçadores; o en el transcurs de la gèlida festa de l'inici, amb aquests instruments musicals afinats per les mans dels seus intèrprets, Kopfrkingl furgant-se l'orella amb un escuradents, o les boques dels seus convidats engolint pastissets... Muntatge vinculat a la percepció inorgànica del món que té el personatge, però també a fets exteriors, físics, que aquest mateix muntatge converteix en elements íntims, psíquics: subratllem els retrats de rosses belleses teutones nues, que s'amunteguen en la retina de Kopfrkingl (i en la nostra també) provocant una fugissera torbació, alhora que li lliuren els impresos per formalitzar la seva afiliació al partit nazi...

Així mateix, a l'interior d'una tètrica «casa dels horrors», durant una visita de Kopfrkingl i la seva família a la fira ambulant es representen sense voler-ho les més salvatges fantasies sado-eròtiques d'aquell, omplint-nos de pensaments vagues, d'emocions confuses i sinistres davant objectes que semblen estar vius: immersos en una atmosfèrica penombra, descobrim a diverses dones gairebé despullades, inertes, tumefactes, cobertes de sang; formes humanes sense vida, sense ànima, però que poden morir - el maniquí femení apunyalat de la ferida del que brolla un líquid espès i negre...-.

Si el real és fantàstic -evoquem l'atroç instant en què Kopfrkingl assassina al seu fill Mili en l'ombrívol soterrani enrajolat del crematori-, i el fantàstic aconsegueix el deliri més absolut - la jove de llargs cabells, negres i llisos que, com si fos l'Àngel de la Mort, segueix a Kopfrkingl a totes bandes...-, no és estrany que la posada en escena despulli a les imatges de qualsevol accent realista, des del físic dels actors -el rostre inexpressiu (d'autòmat també?) de la seva esposa Lakmé, amb el seu pèl recollit, els seus llavis prims i ulls sempre oberts, alerta...; l'empleat del crematori amb celles punxegudes, que somriu de manera nauseabunda, diabòlica, quan empeny un altre fèretre cap a les abrasadores entranyes del forn...-, fins als llocs pels que aquests es mouen, com el laberíntic bordell ple de miralls o el tanatori amb aires de temple grec.

Navarro, Antonio José. El incinerador de cadáveres. “Dirigido por”, núm. 366 (abril 2007), pàg. 82.