Dossier Film (INCLÒS A Maurice Pialat)
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Sous le soleil de Satan és un film boirós i d'una tristesa molt suau -ens fa somiar en l'adaptació que Pialat volia fer de Simenon-, embolicat o atrapat en un aire espès i pútrid. Com diu el comissari de Police (Maurice Pialat, 1985) citant a Jacques Chardonne, "el fons de totes les coses és horrible". I aquesta és una pel·lícula que estén al sol aquest fons i ho aireja: l'interior de les cases i també dels cossos. Les arrels de la societat o el que està arrelat i sota terra. Una botànica de la França profunda i les seves flors del mal, seguint la tradició de Flaubert: la mesquinesa, la covardia, el rancor, la mandra...
Cada personatge implica els seus vicis, que Pialat mai caricaturitza ni evidencia. Aquests vicis formen les essències dels personatges, i ja se sap que les essències no poden filmar-se. Una societat, doncs, amb les seves males herbes, callada i subtil, encara que sense gràcia. Un doctor i un marquès que mantenen relacions sexuals furtives amb Mouchette, una noia de setze anys; Mouchette, fera i vulnerable en la pell de Sandrine Bonnaire, que dóna voltes al voltant d'ells com un animal que tracta d'embolicar a la seva víctima. Un film que provoca una sensació d'enorme malestar, com la febre, mitjançant pures formes cinematogràfiques, lleus i innascibles com la boira o difuses com els traços dels paisatges de Seurat.
El tema major de Sous le soleil de Satan és la feixuguesa. La desesperança que enfonsa el cos a la terra. La crònica de la lentíssima agonia del capellà Donissan, home de fe i tenaç, si bé poc conreat. Una agonia vertebrada -si és que es pot dir així- en la respiració, en els nervis, en els músculs. És això un actor, bàsicament: algú que forma alguna cosa amb el seu cos, amb la seva veu, que sentim en les pupil·les i en l'estómac, i que no sabem descriure o davant el que només arribem a assenyalar "si és que es pot dir així...". Donissan és una admirable encarnació de Gérard Depardieu, les interpretacions fetes amb Pialat -les millors de la seva carrera, i les úniques en el sentit musical del terme- expressen una emoció molt profunda. Amb això es comença a veure per què Sous le soleil de Satan no és un film bressonià, però al mateix temps és capaç de sostenir frontalment una conversa amb els films de Bresson.
Una pel·lícula amb autèntica veu, una veu molt aspra. El seu tema, hauríem de dir ara, és la pesadesa, però tal com s'encarna en el cos de Gérard Depardieu. En un dels instants més bells del film, Donissan està a punt de donar la comunió i la seva mirada es dirigeix cap al fons de l'església. En el pla següent, veiem a Mouchette entrant en un saló de la casa del marquès de Cadignan. Els dos plans units creen una relació soterrada i misteriosa entre Donissan i Mouchette. En aquest ràcord es veu amb absoluta evidència, però sense cap efecte sobrenatural, que Donissan ha pressentit la imatge de Mouchette i el seu posterior crim. En la novel·la, Bernanos escriu capaç de veure l'ànima de Mouchette a través del seu cos. Aquesta imatge, que el cinema no pot filmar, troba un equivalent cinematogràfic en la mirada sobresaltada de Donissan que ressona en l'altre pla.
En Sous le soleil de Satan els misteris s'obren en els intersticis o juntes dels plans, en les el·lipsis i punts de trobada i desacord. D'aquesta forma, Pialat mai es desenganxa del materialisme i cedeix els miracles, les visions o la trobada amb el dimoni -sota la figura d'un venedor de cavalls- a la incertesa perceptiva. Com es projecta el nostre cos -les angoixes, la desesperança- a través de la mirada? És possible reconèixer el mal en el vel de les aparences? Segons Pialat, un miracle només és creïble quan mostra com els nostres cossos ens impedeixen veure-ho amb certesa. Donissan dubte si les proves a les quals és sotmès són una vocació a la santedat o una temptació satànica, mentre el film sembla construït mitjançant una sèrie d'etapes que marquen cadascuna un grau més en la victòria de Satanàs.
Gonzalo de Lucas. Bajo el sol de Satán. Barcelona: Intermedio, 2006