Dossier Film (INCLÒS A Els nous 'indies')

In the Soup

En la sopa

Fitxa tècnica

Direcció Alexander Rockwell
Guió Alexandre Rockwell i Tim Kissel
Música Mader
Fotografia Phil Parment
Interpretació Steve Buscemi, Seymour Cassel, Jennifer Beals, Jim Jarmusch, Carol Kane, Elizabeth Bracco, Will Patton
Producció Estats Units
Any 1992

Bibliografia

 

- En la sopa (In the Soup)(DVD). [S.l.]: Feel Films, [2014].

- Gili, Jean-Antoine. In the Soup. “Positif”, núm. 381 (nov. 1992), pàg. 49-50.

- In the Soup. “Cahiers du Cinéma”, núm. 461 (nov. 1992), pàg. 71-72.

- Johnston, Trevor. In the soup. “Sight & Sound”, vol. 3, núm. 11 (Nov. 1993), pàg. 45.

- Magid, Ron. Scheming Dreamers Find Themselves In The Soup. “American Cinematographer”, vol., núm. (Jan. 1993), pàg. 50-56.

- Tournès, Andrée. In the soup. “Jeune Cinéma”, núm. 217 (oct. 1992), pàg. 43-44.

- Vidal, Núria. In the Soup. “Fotogramas”, núm. 1791 (nov. 1992), pàg. 36.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

Hi ha un seguit d’enquadraments clàssics que li donen a la pel·lícula l’aire de naturalitat que té. Un dels preferits de Phil Parment, director de fotografia de la pel·lícula, és l’escena de la festa intima que Joe li fa a l'Adolpho. “Hi ha un enquadrament de Joe preciós en aquesta escena” –explica Parment- “Joe està parlant per telèfon, i hi ha una banda blanca sobre el seu cap al mur que té al darrere i el seu cabell està engominat i brillant. És com una imatge dels anys trenta. Per crear aquest efecte, vaig posar un llum fluorescent de vuit polzades sobre el seu cap, fora de l’enquadrament, per donar-li una llum que creués el seu cap. Era tan a prop que un llum incandescent li podria haver cremat el cap, però la sort dels fluorescents és que actualment permeten tocar un actor sense cremar-lo”.

“Utilitzàvem moltíssim fluorescents per il·luminar la pel·lícula” –segueix explicant- “No teníem diners per equips d’il·luminació professionals i utilitzàvem focus fluorescents normals de 3200 graus. Havia de posar un peu de tubs darrera d’una porta quan un actor estava en l’ampit d’una porta, aquest era la meva clau. També en posava darrera dels objectes de decoració per crear una mena de brillantor darrere d’ells a la paret; d’aquesta manera tu podies veure el relleu de l’objecte i li donava un sentit de profunditat a l’enquadrament. No estic segur com hagués quedat en color, però així era destacable”.

 

 

Les llums tubulars també van jugar un paper important en la il·luminació de l’interior de l’esgavellat cotxe durant la hilarant seqüència on el germà psicòtic d’en Joe, Skippy, s’ofereix a l’Adolpho dur-lo a casa. Il•luminar l’interior del cotxe va ser un repte per en Parmet. “Havia de fer que la il·luminació de l’interior no fos superior a l’exterior” –explica- “Filmant amb un ASA de 500, havíem de sobreexposar el carrer amb la intenció que arribés prou llum a l’interior per marcar les cares”.

“Charlie Libin, el meu il·luminador, va venir amb petites bombetes incandescents que semblaven fluorescents però no ho eren. Els vam posar a la guantera i sobre els retrovisors. Donaven molta més llum que els fluorescents, i com eren incandescents, vam haver d’anivellar-los a l’ambient del carrer. A més, vaig haver de muntar un llum zenital al cotxe, ningú m’ho va qüestionar perquè aquell vehicle era una cafetera. Teníem la càmera muntada al capó del cotxe, que era remolcat, i vaig tintar de negre el parabrises. Tan aviat la càmera era a l’angle de la llum, no hi havia cap reflex tot i que només es podia obrir el cotxe una mica”.

Parmet parla també de l’escena següent –on Skippy fa una parada sobtada en una part perillosa de la ciutat, salta del cotxe, corre cap als fars del cotxe, agafa una pistola i s’amaga- “Aquesta és la meva preferida de tota la pel·lícula. Té lloc en un espai fosc un altre cop. És d nit i sense fonts de llum en cap lloc i va ser divertit que semblés que no estava il·luminat. Vaig utilitzar un parell de llums per simular els fanals del cotxe i aleshores vaig posar a contrallum a l’Adolpho i l’altre noi des de fora. També vaig posar un altre llum al terra que simulava un resplendor brut de la finestreta que havia de donar profunditat al moment que l’Slippy obria la porta. No és gens espectacular, però per a mi és gran en la seva no espectacularitat. Tu no penses en les fonts de llum ni com il·luminar, només ho acceptes”.

Un altre dels moments destacables de Parmet és durant la seqüència on Joe i Adolpho intenten entrar a una casa de nit només per espantar al vell que hi viu. Amb la lògica d’un somni, el vell es confessa en somnis quan els lladres tracten d’ajudar-lo. La il·luminació de Parmet és elegant i molt bonica. “És molt simple” –explica Parmet- “el problema va ser com simular la nit. Si estàs fotografiant en color utilitzes un blau fosc. Però filmant en blanc i negre, no podia fer servir aquesta convenció. Vaig decidir que havia d’utilitzar el llum d’un fnal del carrer, i vaig posar un focus fora tot traient-li el vidre perquè així em donava ombres més marcades”.

"Bàsicament vaig il·luminar aquesta escena amb un llum del carrer i un altre que venia d’una altra finestra del darrere, una lleugera llum del carrer. Sense cap focus de fons, sense res. A dins, Alex tenia Adolpho, Sam i el vell asseguts a un sofà davant de la finestra. Un dels problemes era que Adolpho, interpretat per Steve Buscemi, era dos o tres cops més calorós que la resta de la pel•lícula amb la mateixa llum. La seva pell era blanca com l’alabastre i això em causava problemes quan jo l’havia d’il·luminar a una escena amb altres actors. Per cada focus, jo havia de construir una mena de estructura de banderes i xarxes per evitar l’exposició més alta que els altres, així quan Steve s’aturava en un llum brillant no estava dos cops més brillant que la resta".

 

Magid, Ron. Scheming Dreamers Find Themselves In The Soup. “American Cinematographer”, vol. 74, núm. 1 (Jan. 1993), pàg. 50-56.