Sommarnattens leende

Equilibri és la paraula clau de Sommarnattens leende: equilibri entre ironia i simpatia, equilibri entre postures diferents. L'estilitzat muntatge "d'època" contribueix a aquest equilibri total. L'efecte formal del film ens recorda els ensembles de Mozart. En determinat moment de la pel·lícula, Gunnar Bjefrnstrand taral·leja uns compassos de Là ci darem la mano, pertanyent al duo de Zerlina i Don Giovanni. (L'efecte és irònic: mentre creua les habitacions de la seva antiga volguda, vestit amb un absurd camisó de nit, Egerman és sorprès per l'actual amant d'ella. Sense saber què fer, avergonyit, però decidit al mateix temps, a mantenir el tipus, Egerman es posa a taral·lejar la música de Don Giovanni, fet que no fa més que accentuar el ridícul de la situació).

No obstant això, el més sorprenent són els paral·lelismes amb Les noces de Fígaro i La flauta màgica. L'estructura del film —una complicada intriga amorosa, en la qual es veuen simultàniament embolicats amos i criats, té molts punts de contacte amb Les noces de Fígaro. En ambdues obres hi ha un comte enamoradís i al mateix temps molt gelós, i una comtessa que vol al seu marit per a ella sola. Tot i això el personatge de l'actriu (interpretat per Eva Dahlbeck) és qui més s'assembla a la comtessa de l'òpera de Mozart (ambdues dones mostren igual preocupació pel pas dels anys i necessiten una seguretat emocional). De fet, l'actriu fa el paper de comtessa en la peça teatral que van a veure Egerman i Anne al principi de la pel•lícula. Henrik és igual que Cherubino en el sentit que se sent atret per totes les noies que se li posen davant. Petra s'assembla en certa manera a Suzanna.

El mateix que en Fígaro, l'últim "acte" de Sommarnattens leende (on es resol per fi la intriga i es fa el repartiment de parelles) representa un acostament a la naturalesa: l'acció es desenvolupa en el pavelló del jardí. Frid no s'assembla massa a Fígaro, però sí força al Papageno de La flauta màgica (una òpera que, segons pròpia confessió, Bergman vol muntar algun dia, i que exerceix a més un paper important en un film posterior: Vargtimmen (1968). La distància entre criats i senyors és bastant major en Sommarnattens leende que a Les noces de Fígaro: la contraposició d'una història d'amor relativament seria a una altra purament còmica i terrena, recorda molt a La flauta màgica. Cap al final de l'òpera, Papageno, al no haver pogut aconseguir la seva Papagena, tracta de penjar-se; l'hi impedeixen els "Tres nois" (part de l'element sobrenatural de l'òpera), que li diuen que toqui el seu joc de campanes; Papageno obeeix i aconsegueix, per fi, a Papagena. En Sommarnattens leende Henrik intenta igualment suïcidar-se a la seva habitació davant l'aparent impossibilitat d'enamorar a Anne. Però quan és a punt de penjar-se, cau i, per salvar-se, s'agafa a un pom ornamental; miraculosament (encara que el mecanisme d'aquest "miracle" ja ens ha estat explicat abans) s'obren les parets i amb un acompanyament de campanes de joguina, que culmina en una còmica fanfàrria a càrrec d'una sèrie de querubins, fa la seva entrada a l'habitació un llit on dorm plàcidament la jove i bella madrastra de Henrik.

El paral•lelisme és massa lliure com perquè puguem titllar-ho de plagi (el personatge de Henrik no s'assembla en res al de Papageno), però tampoc es tracta evidentment d'una mera coincidència. Més important que els ressons incidentals és la complexitat emocional mozartiana de gran part de la comèdia: aquest delicat i flexible equilibri entre l'humor i el "pathos", entre els diferents matisos emocionals, que tant ens recorda la música de Mozart.

Wood, Robin. Ingmar Bergman. Madrid: Fundamentos, 1975.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

- Bergman, Ingmar. Conversaciones íntimas. Barcelona: Tusquets, 1998.

- Bergman, Ingmar. Cuatro obras. Buenos Aires: Sur, 1965.

- Bergman, Ingmar. Imágenes. Barcelona: Tusquets, 1992.

- Bergman, Ingmar. Linterna mágica. Barcelona: Tusquets, 1995.

- Company, Juan Miguel. Ingmar Bergman. Madrid: Cátedra, 2007.

- Haustrate, Gaston. Sourires d'une nuit d'été. “Cinéma”, núm. 181 (nov. 1973), pàg. 44-45.

- Ingmar Bergman revisited: perfomance, cinema and the arts. Maaret Koskinen (ed.). London ; New York: Wallflower, 2008.

- Richer, Jean-José. Les belles avocates. “Cahiers du cinéma”, núm. 61 (juil. 1956), pàg. 40-42.

- Rodríguez, Hilario J. ; Casas, Quim ; Calvo, Alejandro G. Ingmar Bergman: una mirada, una vida. “Dirigido por”, núm. 370 (sept. 2007), pàg. 26-55.

- Smiles of a Summer Night. En Kael, Pauline. I lost it at the movies: film writtings: 1954-1965. New York ; London: Marion Boyars, 1994. Pàg. 105-108.

- Smiles of a Summer Night. En Long, Robert Emmet. Ingmar Bergman: film and stage. New York: Harry N. Abrams, 1994. Pàg. 64-69.

- Sommarnattens leende. En Fernández Cuenca, Carlos. Ingmar Bergman. Madrid: Filmoteca Nacional de España, 1961. Pàg. 51-53.

- Sommarnattens leende. En Steene, Birgitta. Ingmar Bergman: a reference guide. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2005. Pàg. 215-220.

- Sonrisas de una noche de verano (Sommarnattens leende)(DVD). Barcelona: Manga Films, DL 2003.

- Sonrisas de una noche de verano. En Luque, Ramón. Bergman: el artista y la máscara. Madrid: Ocho y Medio, 2007. Pàg. 28-35.

- Sonrisas de una noche de verano. En Siclier, Jacques. Ingmar Bergman. Madrid: Rialp, 1962. Pàg. 133-144.

- Sorrisi di una notte d’estate. En Trasatti, Sergio. Ingmar Bergman. Firenze: Il Castoro Cinema, cop. 2011. Pàg. 33-35.

- Viviani, Christian. Sourires d'une nuit d'été: la grâce et le grave. “Positif”, núm. 497-498 (juil.-août 2002), pàg. 52-53.

- Zubiaur Carreño, Francisco Javier. Ingmar Bergman: fuentes creadoras del cineasta sueco. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.