Smoking / No Smoking

"Som a Anglaterra, al cor de Yorkshire, al poble de Hutton Buscel," anuncia una distingida veu amb un accent anglès impecable (la de Peter Hudson). Hutton Buscel és una petita ciutat de províncies, un poble de fet, gairebé intemporal, allò que coneixem com un poblet tranquil, amb els clixés associats: "com tots els pobles, hi ha una església, un cementiri, una escola i un restaurant indi". No som a l'univers de Chabrol, sinó en un món d’aparença neta i bonica amb il·lustracions de Floc’h (reprenent la "línia clara" d'Edgar P. Jacobs i d’Hergé) que desfilen com diapositives mentre la veu que obre la pel·lícula ens ofereix més informació. "No es pot fer més anglès que els personatges o els decorats del Floc’h", diu Alain Resnais. Els maons són vermells, la gespa verda, el mar blau i les gavines blanques. El dissenyador s’inspira en els seus àlbums d’Agatha Christie.

A Resnais li agraden els universos artificials ja creats, des d'on pot prendre impuls i organitzar les seves pròpies variacions; un cop això li resulta més fàcil integrar un o més elements. Les gavines i l'oceà són visibles sobre els dissenys de Floc’h i perceptibles a la banda sonora. També són als panells dels decorats pintats. Perquè l’hotel Seaview a Smoking i els penya-segats a No Smoking, com el jardí dels Teasdale i el cementiri al voltant de l'església, són el resultat de l'admirable tasca de Jacques Saulnier, on cap imatge "de síntesi" s’hagués pogut substituir. A vegades ens ve al cap el pla de Providence on unes onades trenquen contra unes dunes artificials, o en la petita vila de Montrouge, al començament de Mélo.

Als universos artificials, Resnais afegeix els contratemps que ell mateix s’imposa, incloent l'ús de només dos actors (com a Sleuth (1972) i el fet de deixar fora de camp qualsevol interior (en contrast amb la pel·lícula Mankiewicz on gairebé tota l'acció es desenvolupa en espais tancats). Una part del món del film només és perceptible gràcies als sons: a l’interior de l’església, els nens juguen entre les tombes o quan sentim només la veu amb els Teasdale, o les ovelles al llarg dels penya-segats... Els Teasdale són vistos un cop "com ells', però enquadrats des de fora a través d'una finestra, com ara Rowena i Miles en el cobert. És la segona alternativa de la pel·lícula: estem en escena o en el fora de camp; Així, a Smoking, Rowena roman fora de camp (només sentim la seva veu), mentre que a No Smoking és en escena. Aquesta alternativa és immediatament rellevada per un altre, relacionada amb els personatges absents; Hi ha aquells que s'esmenta la seva existència i els que no; mai es fa al·lusió a Josephine Hamilton a Smoking, pel contrari, encara que Joe Hepplewick no aparegui a No Smoking, es pronuncia el seu nom.

Pel que fa a personatges, desapareixen sovint en un espai que interposa un obstacle per a la vista. La convenció és, aparentment, pròpiament teatral. També hi ha un espai de reserva, remissió o refugi, d’on surten i on penetren en els personatges al seu torn. El porxo, buidat a manu militari per Lionel Hepplewick, és un refugi per Miles. Generalment, aquesta reserva d'espai és un espai neutral on cossos dotats d’algunes singularitats, però prou disponibles, juguen a transformar-se. Aquest petit món dels titelles és freqüentat per la mort. A Smoking, podem llegir en un diari els següents titulars: "Desease that Came Back from the Dead" i "Carter Crime Spree”. Toby, el director de l'escola, li diu a la seva dona: “tens cara d’enterramorts”. A No Smoking, un retrobament al cementiri acaba amb el fet que ens fa creure en fantasmes. La cerimònia fúnebre, les tombes amb les seves llistes, la placa commemorativa de la memòria de Miles (que és una mena de Letter to Three Wives (Joseph L. Mankiewicz, 1949) juguen un paper important en totes dues parts de la pel·lícula, així que la podríem relacionar amb l’inici d’un text de Kierkegaard: "En algun lloc d’Anglaterra hi ha, segons sembla, un sepulcre que no es distingeix per la seva magnífica monumentalitat, ni pel seu indret melancòlic sinó per un petit epitafi “El més desafortunat” (que reenviaria Toby a Miles). Els homes moren, Toby, Joe Hepplewick, Miles (podem parlar d’un possible suïcidi). Les dones semblen ser més resistent, però Celia és a la seva gran escena d’histèria de Smoking embolicada en un llençol, mentre que la boira de No Smoking recupera l'espai; en ambdós casos, la comparació amb el sudari s’imposa. Aquestes morts hipotètiques plantegen el problema d’status dels personatges i esdeveniments.

Leutrat, Jean-Louis. No Smoking et Smoking: Hutton Buscel, ou bien...ou bien..."Positif", núm. 395 (janv. 1994), pàg. 78-80.