Slapstick

L’índex de la màxima vitalitat artística del cinema mut americà procedeix de la seva brillant escola còmica, que nascuda de les furioses pantomimes de Mack Sennett es desarticularà amb l’arribada del sonor, cop mortal a la seva expressivitat mímica.  Avui se’ns apareix la figura de Buster Keaton, anomenat Pamplinas a Espanya, com un dels gegants del cinema còmic de tots els temps. Procedent com molts altres del music-hall, Keaton va arribar al cinema el 1917 de la mà de Fatty Arbuckle. La seva cara impassible li va valer el sobrenom de “l’actor de la cara de pal” i “l’home que mai riu”. Però si és ben cert que Keaton roman impertèrrit encara que el món s’esfondri al seu voltant, la profunditat dels seus enormes ulls desborda en expressivitat i en capacitat de comunicació poètica. Una clàusula del seu contracte li prohibia riure en públic i a aquesta constant violència psíquica se li atribueix l’atac de bogeria que l’any 1937 el va portar a ser internat a una clínica.  És difícil saber que hi ha de cert en tot això, però la veritat és que en Keaton actor i mite apareixen fosos en un personatge insòlit, que a vegades adquireix una dimensió extraterrestre, meticulós en la preparació dels cuidats gags que esquitxen les seves obres mestres. Amb la gravetat del marbre, Keaton passeja impertèrrit per les seves pel.lícules, creant uns gags extraordinàriament elaborats i calculats. Es diu que Keaton és un cerebral i Chaplin un sentimental, opinió no del tot exacta per Keaton, doncs a banda d’un excel.lent creador de gags, és un extraordinari i sensible poeta de la imatge.

Molt diferent és el cas del supertímid Harry Langdon, que va donar les seves primeres passes a la pantalla en 1926 a les ordres del també debutant Frank Capra, The Strong man (1926) i Longpants (1927). Amb aire de nen petit endormiscat, que recorda el rostre lunar de Pierrot, Langdon va jugar a l’equívoc de la innocència fins als seus límits patològics, ten poruc i fugisser davant de les dones que a una de les pel•lícules assassinava la seva esposa durant la nit de noces per no haver d’enfrontar-se a les seves obligacions conjugals. La seva comicitat masoquista obre les vàlvules psicològiques del públic, que gaudeix cruelment amb les seves desventures de morbosa hipertimidesa, tot i que el mecanisme còmic, que va des de la ingenuïtat al sadisme, va fer d’ell un personatge injustament poc apreciat pel gran públic, però millor comprés per les minories intel.lectuals.

A diferència de Langdon, Harold Lloyd va sobreviure a la implantació del cinema sonor. Va començar la seva carrera amb Hal Roach sota el pseudònim de Lonesome Luke, formant parella amb l’atractiva Bebe Daniels. Tot i que al principi calcava Charlot, amb bigotet inclós, després va adoptar el barret de palla i les ulleres rodones, creant un personatge obstinat i tenaç, caricatura de l’americà tot i que amb escassa ressonància humana i poètica. Principalment basà la seva comicitat en recursos mecanicistes, llurs límits els aconseguí en l’inestable equilibri del seu cos suspès en el buit, a la famosa escena de la façana del gratacels de Safety Last (Fred C. Newmeyer, Sam Taylor, 1923). Potser per oferir una imatge caricaturesca de la vitalitat i de l’optimisme americà, Harold Lloyd va arribar a ser el més popular dels còmics del seu país. Filmant més pel.lícules que Chaplin, Keaton, Laurel i Langdon junts.

Tot un catàleg dels mals i les misèries del món aflora per tota la filmografia de Chaplin, que utilitza l’humor com arma corrosiva, alhora que en la seva natural complexitat psicològica –no oblidem que és l’autèntic primer home creat pel cine- exposa la insaciable ànsia d’amor, justícia i pau que, barrejada amb la contradictòria  selva d’instints i ideals que nidifica tot ésser humà, brolla contínuament a través dels seus actes. El sentit crític de l’humor de Chaplin, nascut de la reflexió i del curós estudi de la realitat revela un profund coneixement de l’estructura psicològica de l’home.

Gubern, Román. Historia del cine. Vol. 1. Barcelona: Lumen, 1971.