Simfonies de ciutat

Simfonies de ciutat I Barcelona, Nova York, París i Berlín són les ciutats escollides per a endinsar-nos en la tradició històrica de les simfonies urbanes filmades. Realitzades durant el període mut, esdevenen un viatge comparatiu suggeridor, tant per la diversitat urbana i social que exposen, com per les diferents mirades i estils que els diferents cineastes hi imprimeixen. 

El sorgiment del dispositiu cinematogràfic esdevé possible en el marc d’una societat urbana i moderna, impulsada pel ritme frenètic de les màquines, de l’electricitat i de tot el que s’associa a l’efervescent noció de progrés. Gràcies al desplegament de les possibilitats tècniques i potencialitats expressives d’aquest mitjà una nova modalitat d’exploració fenomènica de la realitat, dotada de moviment i durada, és a l’abast d’un públic, capaç de viatjar als indrets més allunyats i insospitats. I, alhora, també sorgeixen noves mirades guiades per la voluntat d’acostar aquest públic a la seva pròpia realitat, desvetllant-la davant dels seus sentits d’una forma radicalment nova, com aquella que va ser reclamada des dels cercles i moviments d’avantguarda, durant el període d’entreguerres.  

Així, les grans ciutats, les modernes metròpolis (Nova York, París, Berlín...) que s’han anat erigint com els centres artístics i culturals de referència es constitueixen en tema, paisatge i matèria de les inquietuds creatives d’uns artistes que troben en el nou dispositiu un instrument que, convenientment alliberat de les restriccions dramàtiques i narratives (imposades per uns mercats cinematogràfics immersos en ple procés de vertebració) permeti conquerir una expressió més rica, sofisticada i complexa que aquella a l’abast d’aquells dispositius artístics anteriors, on s’havien format. 

El que aquesta sessió de les simfonies de ciutats proposa és un itinerari, al llarg de prop de dues dècades, per quatre contextos urbans diversos, fruit de perspectives i sensibilitats creatives ben diverses, que compartien, però, l’atreviment de somiar el que el cinema podia arribar a ser. 

[Sobre Barcelona en tranvía] Per aquells temps, una empresa construí un cinema en forma de vagó de tren que va anomenar Cinemaway (2), situat a la Gran Via, entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, en una de les vies laterals. En aquest cinema es projectaven pel·lícules filmades expressament, o sigui, que l'espectador veia els rails contínuament al seu davant, a més del paisatge que se li apareixia i que creava la il·lusió que era ell qui viatjava. L'interior del cinema vagó tenia poca cabuda, semblava veritablement un vagó de tren, en el fons del qual estava col·locada la pantalla. A més, era "sonor", ja que s'imitava el millor que es podia tots els sorolls i accidents que es veien a les pel·lícules projectades. L'empresa volia que l'espectador experimentés la sensació que, efectivament, viatjava en tren o tramvia, i sovint se n'assolia l'objectiu amb èxit. 

Tant el meu germà com jo vam fer diferents pel·lícules destinades a aquell cinema, i en recordo una bastant llarga que es titulava Paseo en tranvía por Barcelona, on es feia tot el trajecte de circumval·lació i el de les Drassanes fins a la Bonanova. 

Com que el Cinemaway tenia poca cabuda i el programa no era gaire variat, no va durar massa. 

(2) Fundat per Domènec Comamala i Sala i Joan Canudas, aquest cinema s'inaugurà l'any 1909 i durà fins al gener del 1911. [...] Pel que fa a Paseo en tranvia por Barcelona, sortosament se n'ha conservat una còpia d'època que permet constatar l'alt nivell tècnic que havien aconseguit els germans Baños. 

L'onada de simfonies urbanes és un moment de la història del cinema del que no s’ha valorat la importància adequadament, ja que massa pel·lícules sobre ciutats realitzades durant la dècada de 1920 han desaparegut de la memòria [...]. 

Els retrats de ciutats van esdevenir de moda als últims anys del cinema mut i presenten un cert nombre de punts comuns més enllà de la simple descripció d’un dia de l’albada fins la mitjanit, evitant, sempre que fos possible, tota ficció, afirmant un realisme documental i donant primacia al muntatge per llançar variacions poètiques. Per la majoria d’aquestes pel·lícules, la ciutat mateixa era l’encarnació de la modernitat [i] han seguit la influència de moviments artístics -expressionista, futurista, constructivista, surrealista-, alguns dels seus directors han participat d’aquests moviments i de les concepcions del cinema destinats a crear poemes visuals, melodies d’imatges. Àmpliament difós a tot el món, el llargmetratge de Walther Ruttmann Berlin - Sinfonie der Großstadt en popularitzà el concepte. 

Des que el 1920, dos joves fotògrafs, Charles Sheeler i Paul Strand, decidiren filmar Nova York, no feren sinó prolongar una tendència iniciada pels pioners del cinema: particularment amb els Lumière, les preses de vistes urbanes abunden [...]. Dos joves americans desconeguts [que s’avançaren a Ruttmann]. La pel·lícula més antiga qualificada de simfonia urbana és, en efecte, el seu breu assaig rodat el 1920, Manhatta. Fou projectada a Europa. Però sembla haver passat desapercebuda pels cercles cinematogràfics francesos, alemanys i, amb més raó, dels soviètics. [Els dos directors] fan un retrat representatiu del Lower Manhattan. Mostren centenars de passatgers arribant amb ferri a Staten Island, la gentada als carrers i a llocs identificables con Wall Street, el moll, amb el pont de Brooklyn [...]. Una aproximació de fotògraf, dibuixant enquadraments rigorosos i filmant plans generals, revelant les tensions de la vida quotidiana en un ambient de formes urbanes, d’arquitectures, de fàbriques [...]. Moltes d’aquestes anotacions anys més tard esdevindran codis de retrat de la ciutat, fumeres, paisatges industrials, edificis en construcció, la gentada al transport públic, vianant anant a treballar. 

Barillet, Julie. La Ville au cinéma / études réunies par Julie Barillet . Arras: Artois Presses Université, 2005.  

Cowan, Michael J. Walter Ruttmann and the cinema of multiplicity : avant-garde, advertising, modernity. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2014.  

Goergen, Jeanpaul. Walter Ruttmann : Eine Dokumentation. Berlin : Freunde der Deutschen Kinemathek, 1989. 

Landberg, S Topiary. The City Symphony Phenomenon: Cinema, Art, and Urban Modernity between the Wars. Montréal : Canadian Journal of Film Studies. Vol. 30, Iss. 1,  (Spring 2021), p. 168-171. 

Llano, Rafael. Paul Strand : en el principio fue Manhattan. A Coruña : Fundación Pedro Barrié de la Maza, 2008.  

Mary, Jean-François. Eugène Deslaw : sa vision fantastique “Ciné Nice“. Nice, Hors série. No. 1 (2007). 

Porter-Moix. Breu història del cinema primitiu a Catalunya. Mataró : Robrenyo,, 1977. 

Porter-Moix. El cinema català primitiu "Avenç". Barcelona : Iss. 11,  (desembre 1978), p. 20. 

Quaresima, Leonardo. Walter Ruttmann : cinema, pittura, ars acustica. Manfrini : L'officina delle immagini 1994.  

Virmaux, Alain. Eugene Deslaw (1899-1966): Une rétrospective nécessaire “Jeune Cinéma”. Montreuil : Iss. 15 (Été 2004), p. 72-73.  

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema