Dossier Film (INCLÒS A SO BRITISH!)
- Cacqueray, Élizabeth de. Le cercle familial et son influence: Fanny et Alexandre d'Ingmar Bergman, Secret and lies de Mike Leigh, Happiness de Todd Solondz. “CinémAction”, núm. 107 (mars 2003), pàg. 84-93.
- Cherchi Usai, Paolo. Segretti e bugie. “Segnocinema”, vol. 17, núm. 83 (genn.-feb. 1997), pàg. 34-35.
- Ciment, Michel ; O'Neill, Eithne. Secrets et mensonges. “Positif”, núm. 427 (sept. 1996), pàg. 18-30.
- Coveney, Michael. El Mundo según Mike Leigh. Valladolid: Semana Internacional de Cine de Valladolid, 2000.
- Guérin, Marie-Anne. Secrets and lies. “Cahiers du Cinéma”, núm. 503 (juin 1996), pàg. 21.
- Jaehne, Karen. Secrets and lies & Career girls. “Film Quarterly”, vol. 51, núm. 3 (Spring 1998), pàg. 52-56.
- Leigh, Mike. Secrets and lies. London ; New York: Faber and Faber, 1997.
- Macnab, Geoffrey. Secrets & lies. “Sight & Sound”, vol. 6, núm. 6 (June 1996), pàg. 51-52.
- Marsolais, Gilles. La clef du bonheur. “24 Images”, núm. 83-84 (Autumn 1996), pàg. 26-27.
- Nave, Bernard. Secrets et mensonges. “Jeune Cinéma”, núm. 239 (sept.-oct. 1996), pàg. 34-35.
- Piccardi, Adriano ; Fornara, Bruno. Mike Leigh: ognuno guarda la sua storia./ C'è ancora speranza. “Cineforum”, vol. 36, núm. 360 (dic. 1996), pàg. 20-25.
- Quart, Leonard ; Porton, Richard. Secrets & lies./ Raising questions and positing possibilities. “Cineaste”, vol. 22, núm. 4 (Mar. 1997), pàg. 51-54.
- Secretos y mentiras (Secrets and Lies)(DVD). Barcelona: Cameo Media, DL 2006.
- Strauss, Frédéric. Intérieurs. “Cahiers du Cinéma”, núm. 505 (sept. 1996), pàg. 68-70.
- Vidal, Núria. Secretos y mentiras. “Fotogramas”, núm. 1836 (oct. 1996), pàg. 16.
- Weinrichter, Antonio. Secretos y mentiras: sigue el realismo británico con Mike Leigh. “Dirigido por”, núm. 250 (oct. 1996), pàg. 52-55.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera, va escriure Tolstoi. És una frase perspicaç que sense cap mena de dubte deu subscriure Mike Leigh, aquest director, sàviament burleta i humà, que ha escollit la infelicitat del nucli familiar socialment definit: la “working class” o classe treballadora britànica (esquarterada per miss Thatcher a la seva etapa ultraliberal) com element essencial del seu cinema. Però Leigh ha anat depurant el seu estil fins arribar a la soltesa del mestre que reobre el seu tema de sempre i converteix la mediocritat quotidiana en objecte excepcional. Tan excepcional com el que s’amaga darrera d’aquesta gent corrent que dissecciona mitjançant dosis d’ironia i molt d’amor. Secrets and lies, que va guanyar la Palma d’Or del darrer festival de Cannes, constitueix una boa prova d’això: les seves gairebé dues hores i mitja de metratge passen com una exhalació. La meva pel·lícula tracta sobre la pròpia identitat, la percepció que tenim de nosaltres mateixos i allò que som pels altres. Diferents i divergents punts de vista que el cineasta britànic desenvolupa amb habilitat a un film que sembla estructurar-se al voltant d’un tema sempre polèmic, el de l’adopció, però que abraça astutament altres àrees...familiars. l’adopció, el problema de l’atur, les relacions de classe o el racisme apareixen –sense dominar-la- a la història que se’ns explica.
A la mort dels pares negres que la van adoptar, una jove negra que treballa com optòmetre a una òptica londinenca decideix buscar la seva mare natural, qui la va donar en adopció en el mateix moment de néixer. Per sorpresa seva descobrirà que qui la va portar al món i es va desentendre’s d’ella és una dona...blanca. una obrera, mare soltera que malviu en companyia d’una altra filla, entregades totes dues a un sistemàtic, implacable exercici masoquista consistent en ferir-se mútuament. Alcoholitzada i amb un constant sentiment de fracàs (el seu memorable paper li va reportar a Brenda Blethyn un molt raonable premi a la millor actriu a Cannes), aquesta dona, a la tardor de la seva vida sense esperança, té com únic recolzament el seu germà gran, un pròsper fotògraf de casaments i retratista de clients que desitgen perpetuar la seva imatge (Leigh es permet un abrupte, divertit canvi narratiu, encadenant els successius retrats dels clients), llur esposa és estèril i canalitza la seva frustració com compulsiva decoradora de la seva llar.
La sinopsi del vulgar argument de Secrets and Lies no fa justícia en absolut a allò que veurem en pantalla: un melodrama admirable que provoca llàgrimes i riures –la vida és drama i comicitat, sinó seria insuportable- a parts iguals. El talent de Leigh es veu reflectit en escenes com el primer trobament entre mare i fila i l’admirable pla-seqüència de la conversa posterior a una cafeteria, on Brenda Blethyn canvia també de registre, passant de l’amargor a la diversió, en una interpretació prodigiosa. Perquè el treball actoral –Leigh, igual que Woody Allen,manipula “cruelment” els actors: els hi explica mentides i guarda els secrets dels seus personatges, però mai tenen el guió complet- és una altra de les bases de Secrets and Lies, potser la millor pel·lícula que ara puguin trobar a la cartellera.
Bonet Mújica, Lluís. El Color de una familia. “La Vanguardia”, 30/10/1996.