Dossier Film (INCLÒS A Howard Hawks)
Scarface és una pel·lícula que no es camina amb contemplacions, la seva estructura és simple però eficaç, el seu ritme és endiablat i portentós, està escrita amb una sorprenent habilitat i aconsegueix acostar-se a l'ànima dels seus personatges. La possible moralitat del film queda congelada en aquestes cartel·les inicials, perquè durant tot el metratge no s'aprecien moralitats ni s'albira oposició a la violència que esquitxa a nombroses escenes. No obstant això, l'artesania de Hawks permet el resultat d'un film de gàngsters amb un poderosíssim estil personal, llur capacitat de posada en escena li permet al cineasta presentar el primer assassinat del film -al cap de pocs minuts del seu inici- inspirant-se en la fortalesa i poètica visual de l'expressionisme alemany i l'impecable joc d'ombres que desemboca en el crim de Costilla, veritable punt d'inflexió per a l'inici de la guerra entre bandes de gàngsters que es deslliga a partir d'aquest moment.
Un d'aquests gàngsters és Tony Camonte, un tipus d'aspecte important, descendent d'emigrants italians i posseïdor d'una marca física personal que el fa inconfusible: un tall en la cara, la qual cosa li fa mereixedor de l'àlies de "Scarface" "Caratallada". En el seu metratge de poc menys d'hora i mitja, Hawks i Becht aconsegueixen mostrar amb gran eficàcia el meteòric ascens i la posterior i inevitable caiguda de Camonte, un personatge posseïdor d'una ambició desmesurada i d'un carisma inqüestionable, un tipus que com aquell Henry Hill de Goodfellas (Martin Scorsese, 1988), sempre va voler ser un gàngster, però no un qualsevol sinó el més gran, el rei de l’hampa.
Per interpretar a Tony Camonte el triat va ser Paul Muni, qui malgrat el seu aspecte rude i de pocs amics, era un actor de teatre que li va costar acceptar el personatge perquè ell mateix es considerava un intèrpret delicat i intimista que ni coneixia cap gàngster ni li interessava gens ni mica. Veient el resultat del film i el treball de Muni, només aplaudir la decisió de Hawks per comptar amb ell a qualsevol preu i la poderosíssima transformació de Muni i la seva absoluta veracitat.
La gènesi d'Scarface es produeix a partir del moment en què Hawks li va proposar a Ben Hecht fer una pel·lícula de gàngsters a Chicago i Ben Hecht li va respondre que això ja s'havia fet. Però Hawks li va replicar dient-li que anaven a fer una altra cosa, li va dir: «Posarem els Borgia a Chicago». Hecht va donar el seu vistiplau. Segons Walter Hill «Scarface és considerada com la pel·lícula de gàngsters més important i no s'assembla a les seves pel·lícules habituals». Hill creu que deuria esturdiar a Murnau- la referència a l'expressionisme i les ombres del principi que apuntàvem amb anterioritat- i segueix: «la càmera és molt fluida. No era res habitual en aquells dies». Per la seva banda, Peter Bogdanovich destacava com «Scarface mostra als gàngsters i als assassins, tal com són, no com a gent simpàtica. No els embelleix».
I Michael Mann va afegir: «Enquadrant la reacció de Muni en una escena molt fosca se’ns mostra qui és realment el personatge de Muni. Això és el que fa d'Scarface una pel·lícula única. Hawks tenia moltes habilitats: dirigir, enquadrar, il·luminar, muntar... sabia fer tot això, però, sobretot, sabia com descriure un personatge». Resulta igualment remarcable el grau de profunditat emocional d’Scarface, aconseguint instants poderosíssims, com quan Cesca respon al seu germà sobre el perquè no l’ha matat quan ha pogut: «No ho sé, potser perquè jo sóc tu, i tu ets jo». Scarface era una de les pel·lícules favorites de Hawks. No va ser produïda per un estudi, sinó finançada per l'excèntric milionari Howard Hughes, una independència que Hawks buscava i que va consolidar en les seves següents pel·lícules.
Galera, Albert. Howard Hawks: el camaleón de Hollywood. Madrid: T&B, mayo 2017.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema