Saturday night and Sunday morning

Saturday night and Sunday morning traça un sorprenent retrat de l’època contemporània, dissenya un univers on tots els ideals han estat abandonats i, paradoxalment, totes les lluites estan encara per començar. La desideologització del proletariat deixa pas irreversiblement a la reproducció mecànica de la violència institucional, a la crisi de la identitat moderna. Aquesta dualitat es dóna a conèixer a l’espectador no ben iniciada la pel·lícula, quan la càmera filma Arthur Seaton (Albert Finney) a la fàbrica on treballa, en aparença amb un inconfusible estil documental, en el fons mitjançant el recurs d’un peculiar monòleg interior: una veu over desvetlla els pensaments a través d’un procediment que tornarà a fer-se servir al final. Allò que l’espectador veu es contraposa amb allò que sent, la realitat exterior a la realitat interior, i d’aquesta manera una situació alienada i degradant es converteix, com afirma la narració del propi Seaton, en la història d’una rebel·lió. La interiorització, per part de les classes explotades, de la cultura popular de l’antiheroi, divulgada a través del cinema i la televisió, donen lloc a la reelaboració constant d’idealitzacions i mites, tot això a partir d’una situació tan prosaica com el treball quotidià i la seva regulació en forma de temps lliure per l’oci, altra dissociació que es fa presenta ja des del títol. Reisz ja havia explorat aquest terreny en algun dels curtmetratges que filmà abans d’aquest film, sobretot a We are the Lambeth Boys (1958), sobre els veïns d’un barri de Londres filmats durant els seus moments d’oci significativament contraris a les seves misèries quotidianes, però és en el seu primer llargmetratge on comencen a moure’s totes les implicacions d’aquest cataclisme social.

A partir d’aquest principi la resta del metratge es dedica a seguir a Seaton en el seu anar i venir i a mostrar el revés de la trama, el costat fosc del personatge que  aquest home ha construït sobre les seves pròpies cendres. L’heroi del nostre temps, el proletari orgullós i aïrat, l’home que mai es deixa trepitjar, és en realitat un pobre home, un d’aquells bocamolls que clamen contra el sistema mentre accepten les seves prerrogatives i suporten les seves humiliacions. Reisz recalca especialment, per exemple, en les relacions del protagonista amb les dones, el que el porta a dibuixar una peculiar topografia sentimental del miracle econòmic europeu dels anys cinquanta, així com de les seves conseqüències respecte la vida afectiva.  L’aparent flexibilització dels tabús sexuals provoca diversos equívocs sobre la crisi de la masculinitat, reflectida en el reciclatge dels costums i la seva enganyosa posada al dia. I això desemboca en l’acceptació incondicional dels ritus comunitaris que xoquen frontalment amb les vanes promeses d’alliberament que porten els nous temps. Per una banda, Seaton deixa embarassada l’esposa d’un dels companys de feina, comportant-li una brutal pallissa. Per altra, les seves gresques setmanals, les seves borratxeres indiscriminades, aquests petits actes rituals que ell creu de rebel·lió i l’entorn social accepta només com una via d’escapament, acaben en un casament no desitjat i la reintegració definitiva als mecanismes de castració propis de la família tradicional. 

Losilla, Carlos. Sábado noche, domingo mañana. “Dirigido por”, núm.348 (sept. 2005), pàg. 52-53.