Sangre

Sangre i Batalla en el cielo (Carlos Reygadas, 2005) tracten de representar als seus films un neorealisme de l’estil Buñuel (Tierra sin pan, Los olvidados), és a dir, despullats de bons sentiments, sense pietat, lúcid i feroç amb un ressò literari al tremendismo espanyol de Camilo José Cela (La familia de Pascual Duarte): grotesc i bestial, absent d’humanisme...no gaire llunyà de Bruno Dumont. I si un dels problemes segons ells és la televisió que vomita imatges sense punt de vista, Sangre - on els protagonistes semblen viure amb una omnipresent presència televisiva, una mena de Gran Germà contemporani- juga amb les clatellades dirigides a l’espectador i la seva capacitat per encaixar els cops. En un món occidental que roman essencialment humanista en la seva manera de jutjar els esdeveniments (d’alçada humana), la càrrega és intensa i fa reflexionar. Si els cantants populars i una gran part del cinema popular declinen els laments d’amors, la urgència gairebé desesperada d’una presa de consciència sembla pels altres el motor de tot un cinema que nega l’amor per no mostrar més que relacions sexuals, de manera mecànica i extravagant (Sangre) o salvatge (Batalla en el cielo) però sempre grotesques. Cal fer una lectura marxista i parla de l’alienació? Ben és cert que hi ha la constant d’una societat faltada de desig on els individus han perdut la seva capacitat de comunicar, sobretot entre éssers propers.

[...]

A totes dues pel·lícules, que es desenvolupen a un Mèxic urbà, els dos cineastes refusen les evasives i només ofereixen portes de sortida, descartant qualsevol esperança de redempció. No queda més que aquesta pintura implacable de la impossibilitat de comunicar i les seves conseqüències. Diego i Marcos, els personatges principals de totes dues pel·lícules, tenen en comú la seva lletjor i la seva apatia com també les seves reaccions imprevisibles. A Sangre, Diego troba la seva filla morta, sense saber per què. De manera impulsiva, gairebé instintiva, amaga el cadàver i el porta per tota la ciutat fins a un abocador públic. Marcos, quan és denunciat a la policia pel cas del segrest d’un nen i mata la filla del seu cap, amb qui gaudeix de favors sexuals, s’ajunta en una processió de genolls, improbable i interminable paròdia tragicòmica d’un via crucis. En tots dos casos, des de la incomprensió que susciten aquests actes, hi trobem la seva enormitat, la seva capacitat de sacsejar els fonaments de la nostra societat: la família, la religió i la relació amb la mort. Encara hi sou? Semblen dir-nos els cineastes. Mireu els vostres veïns, crideu-los.

Les escenes sexuals en els dos casos són simbòliques d’una impossibilitat de comunicació, en tractar-les d’una manera gairebé animal. A Sangre, la parella arriba a l’acord d’un ritual immutable que té lloc en un sofà davant de la televisió que vomita serials que semblen inspirats en la seva pròpia vida. Fins a tal punt que no se sap qui està mirant a qui. No sabem si nosaltres, els espectadors, hem esdevingut en aquests personatges d’emissió televisiva i que mirem al nostre voltant com una dolenta sèrie romàntica. I davant de nosaltres, aquesta parella fa l’amor, brutalment, sense preliminars, sense cap expressió a la seva cara que les que ens mostren quan dinen o veuen la tele. Ells copulen allà on sigui, al sofà, a la taula de la cuina que cedeix pel seu pes, i és aleshores quan el film, per uns instants, esdevé divertit. Tot i que Escalante sap controlar aquests efectes extravagants en el mar global de desesperança. És una bombolla d’oxigen o, tot el contrari, una manera d’incrementar els seus efectes, de fer reaccionar?

[...]

Als dos films hi ha una recerca d’humanitat, la temptativa de percebre uns signes de revolta es resolen a Sangre amb una al·lucinada caminada per un abocador públic, o per una mort odiosa i patètica alhora a a Batalla en el cielo. A banda de mostrar aquesta còlera o desencís per la capacitat de reacció, la deixadesa monstruosa dels seus personatges, els dos cineastes semblen voler llençar un senyal d’avís, una ampolla al mar. Encara que finalment, la gent normal no tenen res d’excepcional. Escalante i Reygadas a Mèxic, i Dumont a França: un cinema potent i radical es troba en una era post-humanista de la que ningú se salva.

Gajan, Philippe. L’impuissance et le sexe: le posthumanisme du nouveau cinéma mexicain. “24 images”, núm. 128 (sept. 2006), pàg. 36-36.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Cannes 2005: notes sur les films. “Positif”, núm. 533-534 (juil.-août 2005), pàg. 101-102.
• Cannes. “Jeune Cinéma”, núm. 296-297 (été 2005), pàg. 73-76.
• Gajan, Philippe. L'impuissance et le sexe: le posthumanisme du nouveau cinéma mexicain. “24 Images”, núm. 128 (sept. 2006), pàg. 36-37.
• Heredero, Carlos Fernández. Cannes 2005. “Dirigido por”, núm. 347 (jul.-agosto 2005), pàg. 64-65.
• Lequeret, Élisabeth. Du canapé à la poubelle du monde. “Cahiers du Cinéma”, núm. 608 (janv. 2006), pàg. 31.
• Nesselson, Lisa. Sangre. “Variety”, vol. 399, núm. 1 (May 23, 2005), pàg. 37-38.