Dossier Film (INCLÒS A Aula de cinema 2021/2022)

Rozier i la Nouvelle Vague 

Adieu Philippine

Introducció

Adieu Philippine:

Jacques Rozier, en el seu primer llargmetratge, uneix elements autobiogràfics —el protagonista realitza petits treballs per a televisió— a un retrat molt exacte de la joventut de l’època: poc abans del seu ingrés a l’exèrcit, un noi viu aventures sentimentals durant uns dies bastant convulsos.

Un film que captura l’essència de la Nouvelle Vague

Fitxa tècnica

Direcció

Jacques Rozier

Guió

Michèle O’Glor, Jacques Rozier

Música

Jacques Denjean, Paul Mattei, Maxime Saury 

Fotografia

René Mathelin 

Interpretació

Jean-Claude Aimini, Daniel Descamps, Stefania Sabatini, Yveline Céry, Vittorio Caproli, David Tonelli

Producció

Rome Paris Films, Euro International Films, Alpha Productions, Unitec

Any

1962

La crítica diu

“Rozier, que ha rodat massa poc, és un somiador extravagant de ficcions sense fi, amant de la improvisació i partidari del cine-fletxa, allà on un honest impuls cap endavant envela les proposicions aristotèliques, fent flirtejar a les històries amb les sobredosis d’estímuls. Rozier hauria de ser, més aviat, un cineasta de l’imprevist, tant dins de l’àmbit fílmic (ja que no encertem en preveure com es canalitzaran les virtualitats de les seves històries) com en el cinematogràfic (el que mai perdona al comerciant, l’enemic dels riscos i els sobresalts), factors que podrien explicar la seva forma tant lliure d’afrontar la realitat així com la sort en els canals de distribució convencionals (aquells dels que, després, neix la ja expirada historiografia oficial, universal, etc.). I si la seva sobreabundància d’impureses tan moderna el vincula als grans testadors del present esquiu, el seu cinema ens semblarà ferit de malenconia ja que la totalitat més aviat tancada en la que s’emmarca aquesta abusiva llibertat, posa sempre en perspectiva el que és narrat. Al final, i encara que no estiguem del tot segurs, sentim a Rozier del costat de la memòria, de l’entrega incondicional a la preservació d’una actualitat escorredissa en tant que cantera mnemotècnica dels dies grisos que han de venir.  

Així, el que brilla primer en el cinema de Rozier és una vocació de company i d’acompanyant; un impuls que es podria desxifrar en una seqüència primigènia, aquella a la que segueix a un nen de zero  en conducta de la seva immersió en el desconegut: ja des de Rentrée des clases que ens commou aquella subjecció de tota la maquinària del cinema al fràgil destí humà; la tan moderna “tècnica com a túnica” amb la que Comolli va resumir el canvi tecnològic del cinema verité, al servei de la petita fugida que, gràcies a l’actitud respectuosa del cineasta sentim en tot el seu poder revelador.  

[...]  

Les seves històries són somnis de llibertat amb una proporcional caiguda dins la realitat dels horaris, estructures en espiral que deixen al nostre albir si l’estat de les coses al que retornem està per sobre o per sota de quan va ser abandonat, per així assajar la fugida. Joëlle apareix immòbil, amb la mirada perduda, després d’aquell documental del riure i el crit femenins que és Du côté d’Orouët, o l’inspector Le Gallec a l’apassionant culminació de Maine-Océan, corrents i cantant, diminut a la sorra, com mirat per Antonioni Mizoguchi, no ens adverteixen de l’assumpció d’un hipotètic canvi; no són res mes (i res menys) que els últims talls d’un present que ja s’agita al que ha estat viscut, l’escollit i esperat, si de cas, la tornada de les incerteses, una altra aventura amb Rozier que els mogui pel món al ritme del merengue”.  

 
Alfonso Crespo a “Cine licencioso por tierra, mar y aire”. Revista Lumière, nº2 

Bibliografia

12 jóvenes realizadores franceses. Madrid: Unifrance Film, Delegación Española, [19--] 

Baumann, Fabien. “Jacques Rozier”. Positif: París. Iss. 592 (juny de 2010), p. 77. 

Heslin, David. “The second generation: French cinema after the New Wave (introduction)”. Senses of Cinema: Melbourne. Iss. 88 (setembre de 2018), [n.p.]. 

Lepastier, Joachim. “Adie Philippine.” Cahiers du Cinéma: París. Iss. 765 (abril de 2020), p. 79. 

Ogundare, Tope. “Casually radical: three films by Jacques Rozier”. Senses of Cinema: Melbourne. Iss. 88 (setembre de 2018), [n.p.]. 

Philippon, Alain. “Adieu Philippine: Jacques Rozier”. Cahiers du Cinéma: París. Iss. Especial, (1993), p. 9. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema