Rio Bravo

La idea va sorgir com a rèplica a un dels grans èxits de Fred Zinnemann, High Noon (1952). El comportament antiprofessional d'un xèrif i l'abandonament dels seus amics eren dues poderoses raons per encoratjar al cineasta a oferir un punt de vista diferent del de Fred Zinnemann. Rio Bravo (1959) és la resposta a High Noon, però encara que molts historiadors assenyalen que el motiu que va empènyer a Hawks va ser la falta de professionalitat d'un xèrif que no sabia fer el seu treball, existeix un altre relacionat amb el marc de l'amistat. Quan els pistolers tornen al poble disposat a assassinar a Cooper i aquest demana ajuda per combatre'ls, els seus amics desapareixen i el deixen sol, fet impensable en l'univers hawksià.

Potser la proposta inicial de Rio Bravo és idèntica, però els resultats són diametralment oposats. Contra el film de Zinnemann, l'amistat transcendeix més enllà de la professionalitat del grup. Mentre que Gary Cooper busca ajuda per no necessitar-la al final, John Wayne és un tipus que l’acostuma a rebutjar, encara que sempre la necessiti. Hawks no creia que un bon xèrif hagués d'anar recorrent cada casa del poble reclutant homes perquè li donessin un cop de mà; l'acusat sentit de la professionalitat feia que l'heroi de Zinnemann es presentés davant els seus ulls com un professional inepte. La història de Rio Bravo està escrita pel mateix Hawks en col·laboració amb Jules Furthman i Leigh Brackett, a partir de la narració de B. H. McCampbell, i en ella està present tota la tipologia del western, inclosa la del cowboy cantant; només falta la presència índia. Per a això va triar un repartiment idoni que va estar encapçalat per John Wayne, qui va acceptar el paper immediatament. Quant a Dean Martin, tenia un interès enorme per interpretar al borratxo i allunyar-se així del clixé de galant cantant que venia suportant des de feia alguns anys.

A propòsit de la primera trobada entre l’actor i el director, aquest recorda que Martin va arribar amb retard a la cita; Hawks es va estranyar de la seva impuntualitat, però hi havia una poderosa raó: estava treballant a Las Vegas i va haver de llogar una avioneta per presentar-se davant ell. «Això em va fer pensar: "Bé, Déu meu, aquest noi realment vol treballar." Així que li vaig dir: "Seria millor que anessis a triar vestuari"». Per al tercer personatge va triar a un jove cantant country: Ricky Nelson. El seu aspecte de nen era idoni per encarnar al jove però experimentat pistoler que s'incorpora al grup. Encara que la presència de Ricky Nelson i John Wayne ens plantegi una vegada més els ja clàssics personatges masculins units per a una fi comuna, no es repeteix la relació entre el jove inexpert i l'home madur que li ensenya tot el que sap i ho ajuda a créixer fins a aconseguir la seva independència emocional.

Colorado és ja, malgrat la seva curta edat, un home que sap el que vol i quines són les raons que el condueixen a la lluita. Es repeteix la resistència del grup per acceptar a Colorado fins que es guanya el respecte de Chance i els seus amics. L'escena a la presó quan els quatre membres estan reunits, en la que Martin i Nelson canten dues balades, és determinant per percebre la seva completa integració. «My Rifle, My Pony and Me» va ser un tema musical de gran èxit que va ajudar en la carrera comercial de la pel·lícula. Com diu Quim Casas, sembla que «el relat quedi suspès, com si fora de la presó ja no els estiguessin esperant els matons de Burdette i la vida s'hagués detingut en la fronterera localitat de Rio Bravo».

L'enorme popularitat de Ricky Nelson va arribar a eclipsar a l'estrella de la pel·lícula, John Wayne, a certs països on el film era conegut per la intervenció del jove cantant més que per la indiscutible popularitat del Duc. Rio Bravo és el western més claustrofòbic de Hawks. El seu rodatge pràcticament es va fer en estudis i moltes de les seves escenes transcorren en interiors o en la foscor de la nit. Els escenaris podríem reduir-los pràcticament a tres, l'hotel, el carrer central del poble i la presó; en ells transcorre gairebé la totalitat de l'acció, creant una atmosfera angoixant que s'estén als seus personatges. Hawks volia aconseguir una posada en escena fresca i vital, i no va dubtar a utilitzar la improvisació i la sorpresa com a mètode de treball entre els seus actors.

Perales Bazo, Francisco. Howard Hawks. Madrid: Cátedra, 2005.