Dossier Film (INCLÒS A Aki Kaurismäki)

Rikos ja rangaistus

Crimen y castigo

Fitxa tècnica

Direcció Aki Kaurismäki
Guió Aki Kaurismäki (novel·la Fiodor Dostoievski)
Música Pedro Hietanen
Fotografia Timo Salminen
Interpretació Markku Toikka, Aino Seppo, Esko Nikkari, Hannu Lauri, Matti Pellonpää, Harri Marstio, Olli Tuominen
Producció Finlàndia
Any 1983

Bibliografia

 

- Crimen y castigo. En Carrera, Pilar. Aki Kaurismäki. Madrid: Cátedra, 2012. Pàg. 157-166.

- Pertierra, Tino. Crimen y castigo: Boceto de la podredumbre humana. En  Emociones de contrabando: el cine de Aki Kaurismäki.  Carlos F. Heredero (ed.). Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana: Festival de Cine de Gijón: Centro Galego da Imaxe, 1999. Pàg. 107-108.

- Tomasi, Dario. Delitto e castigo: osservazioni sul campo e controcampo. En Finlandesi probabilmente: il cinema di Aki e Mika Kaurismäki. Stefano Boni ; Claudia Gianetto (ed.).Torino: Lindau, 1998. Pàg. 61-67.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

 

Amb la barreja d’arrogància, ingenuïtat i atreviment que impregna moltes obres primerenques de cineastes amb ganes de trencar motlles, Aki Kaurismäki va plantejar el seu debut com a director en clau d’aposta: dur a la pantalla, a la seva manera, l’obra magna de Dostoievski Crim i càstig. Després de codirigir amb el seu germà Mika Saimaa-Ilmiö (1981), Kaurismäki va decidir filmar en solitari, per tant, una pel•lícula que, malgrat les seves evidents imperfeccions i obvi mimetisme, anunciava ja una mirada incisiva i personal, poc amiga dels convencionalismes i prou esmolada per obrir escletxes per on donar un cop d’ull a una societat gangrenada.

La peça literària en qüestió, llur caràcter de clàssic pot enterbolir l’opinió dels que no l’hagin llegida per considerar-la un text antiquat o ranci, és, en principi, un punt de partida menys estrany i contradictori del que podria semblar en un cas com el de Kaurismäki. És una novel·la cruel i rabiosa, un viatge a les calderes del mateix infern en busca d’una redempció que només pot trobar-se en l’interior d’un mateix, mai als circuits sense misericòrdia, mesquins i opressius de la societat. Novel·la malaltissa i angoixosa com n’hi ha poques, conserva intactes els seus trets de modernitat. Tanmateix, no va ser la complicitat amb els móns subterranis de l’autor rus allò que va atraure al director finès.

Ell mateix va explicar els seus motius a una entrevista concebuda a Antonio Castro: “Vaig escollir Crim i càstig per diferents raons. La primera és quan havia llegit el llibre d’entrevistes de Truffaut amb Hitchcock, i aquest darrer afirmava que ell mai tocaria Crim i càstig perquè es tractava d’una novel•la que no es podia filmar. I vaig pensar: jo els hi ensenyaré. I l’altra raó és que un cineasta finès feia una pel·lícula i, generalment, havia d’esperar deu anys fins a poder dirigir la següent. Vaig pensar que, si havia d’esperar deu anys, al menys podia fer-ho després d’haver filmat un títol ambiciós. Per això la vaig fer i afortunadament vaig poder dirigir ràpidament un altre film. De qualsevol manera, al final em vaig adonar que Hitchcock tenia raó i de que era, efectivament, una novel·la impossible de filmar”.

 

 

 

En qualsevol cas, la invasió que el cineasta fa a la novel·la interessa molt menys que l’assalt que el director realitza a l’obra d’altres cineastes per servir-se del seu llegat. Kaurismäki tira del fil argumental teixit per Dostoievski sense deixar-se embolicar pel cabdell de personatges, situacions i giragonses que fa del text una aventura fascinant per les clavegueres de l’ésser humà. Parlar d’adaptació és inexacte perquè, vista la pel·lícula, a Kaurismäki li hagués servit llegir una sinopsi per emprendre el seu propi camí de destrucció i reconstrucció d’una ànima turmentada i tortuosa.

No hi ha recreació ni síntesi al seu treball. Com la pel·lícula, Rikos ja rangaistus podria titular-se de qualsevol altra forma i la seva relació amb una novel·la ja existent i coneguda seria citada com influència més o menys conscient, mai com a gènesi voluntària. Kaurismäki s’aprofita de l’original literari per envernissar de prestigi el seu debut i, com ell admet, donar-li un toc d’atenció dins del gèlid panorama cinematogràfic finès. De fet, i citant al propi director, la pel·lícula “va tenir excel·lents crítiques i el públic la va anar a veure i per això em vaig permetre filmar un segon film immediatament”.

En plans de Kaurismäki, Rikos ja rangaistus és una pel·lícula que anuncia, entre balbuceigs inevitables (a vegades per culpa de l’evident falta de mitjans) i algunes troballes, allò que vindrà quan el director arribi a la seva maduresa a Ariel: un estil auster fins a la sacietat, de diàlegs justos i necessaris, mancat d’ostentacions tècniques i enemic frontal dels ornaments i filigranes. El resultat és un film adust i ombrívol, on costa trobar brots d’humor i que mou els seus peons amb una fredor sovint despietada: no hi ha complicitat amb els personatges, no hi ha calidesa en els retrats, no té emoció. La fotografia és dura i opressiva: lívida. Els actors s’amaguen sota trets vulgars i dolents, com figures fantasmagòriques a un paisatge d’ombres hostils i ulls desconfiats.

La societat que retrata Kaurismäki, al que se li poden atribuir sense por a equivocar-se unes grans ganes d’arremetre contra allò que més detesta del seu país, és una fàbrica de frustracions i odis, de soledats i recels: un escorxador de consciències. Per això, la pel·lícula comença amb unes imatges amb regust a documental que mostren, precisament, una jornada de mort a un escorxador, i on no es difícil apreciar el rastre mordaç i malgirbat d’un Claude Chabrol.

 

Pertierra, Tino. Crimen y castigo: Boceto de la podredumbre humana. En  Emociones de contrabando: el cine de Aki Kaurismäki.  Carlos F. Heredero (ed.). Valencia: Filmoteca de la Generalitat Valenciana: Festival de Cine de Gijón: Centro Galego da Imaxe, 1999.