Requiem for a Dream

El segon llargmetratge de Darren Aronofsky està plantejada durant bona part del seu itinerari amb ironia i un estil desendreçat, fins que una dos de tremendisme s’instal·la a la seva part final. Aquesta dualitat en el tractament, en primera instància una mica forçada, estableix un cert paral·lelisme entre l’eufòria inicial del consum de droga, una de les addiccions tractades, i l’alienació final dels personatges, l’heroïna, les pastilles per aprimar i els concursos televisius són els tres motors de la història, les tres addiccions de la societat de consum on cauen tres joves desarrelats i la mare d’un d’ells, convençuda que apareixerà al programa televisiu que veu cada dia al seu petit cubiculum a qualsevol banda de Coney Island, l’escenari de Requiem for a Dream.

La pel·lícula es basa en una novel·la de Hubert Selby Jr., visualitzada en el mateix estil brut i paroxístic que una altra de les versions al cinema d’autor, Lezte Ausfahrt Brooklyn (Last Exit to Brooklyn) (Uli Edel, 1989). Però el paroxisme urbà és aquí d’arrel menys naturalista durant tot el desenvolupament de la història. La progressiva alienació mental de la mare (Ellen Burstyn), debatent-se cada dia entre el menjar i les pastilles per aprimar mentre es va creient mica en mica part activa del concurs televisiu, està tractada amb un to de comèdia esbojarrada, gairebé despreocupada. Res anuncia la corba de la tragèdia que els personatges enfronten sense capacitat de reacció. Fins i tot el tràfec dels tres joves (Jared Leto que encarna el fill d’Ellen Burstyn; Jennifer Connelly la seva parella i Marlon Wayans, el seu amic), convençuts de que poden sortir endavant traficant amb drogues i atrapats finalment en una espiral de violència, ens és relatat amb un toc d’ironia. Aronofsky juga la basa de la modernitat, un altre cop, filmant el consum de l’heroïna amb plans ràpids de la xeringa, l’efecte en la sang vista per microscopi, la dilatació de les pupil·les.

Repeteix un cop i un altre aquests plans, com si a les seves resolucions formals volgués establir la mateixa rutina que tenalla els seus personatges, així com la pantalla dividida en dos per filmar una conversa telefònica tenint el pla i el contraplà alhora. No hi ha funció narrativa específica en aquesta elecció. Només la idea d’alterar constantment el formalisme de les imatges, accelerar el ritme allà on el que passa és parsimoniós, previsible, dinamitar amb la posada en escena la moderació dels sentiments. Perquè podrà agradar o no el to visual emprat per Aronofsky, però la veritat és que resulta coherent amb la idea base de la pel·lícula on els personatges no són presentats des de fora, des de l’artilugi de la càmera i del muntatge més que per la definició dels seus actes i la obvietat de les seves paraules.

Requiem for a Dream pretén apartar-se de tota tendència al cinema urbà de facturació més o menys independent. Ni el retrat de la ciutat (Coney Island és al film més aviat un estat d’ànim que una espai ciutadà) ni el dels seus personatges, sense cap carisma, tenen res a veure amb els corrents de petites comèdies i drames domèstics que ens arriben del cinema novaiorquès. És una pel·lícula repetitiva –la majoria de plans es construeixen d’idèntica forma- sobre fets quotidians i repetitius, afligida d’un considerable remolí audiovisual que pren una forma stranya, per inesperada, a contracorrent del que ha estat el film fins aleshores, en els seus quinze minuts finals. Aronofsky filma en paral·lel les quatre caigudes a l’abisme: a Jared Leto li amputen el braç, gangrenat per les infeccions del punxades; Jennifer Connelly ha de participar en una orgia organitzada pel traficant negre que a partir d’ara li subministrarà droga; Marlon Wayans és empresonat i a Ellen Burstyn li administren electroxocs. La caiguda ha estat brutal pel to, tot i que no inesperada pels esdeveniments. Aronofsky conclou així la pregària pels seus personatges, el rèquiem pels seus somnis.

Casas, Quim. Réquiem por un sueño: última parada, Coney Island. “Dirigido por”, núm. 296 (dic. 2000), pàg. 19.