Repulsion

Repulsion va ser la seva primera gran obra sobre la claustrofòbia de Polanski, un tema sobre el qual tornaria un cop i un altre. Gran part de l'acció transcorre en el pis de South Kensington on viuen Carole i Helen (Yvonne Furneaux), la seva germana gran. Instintivament, Polanski va comprendre que aquell espai era crucial per explorar els aspectes psicològics més profunds de la pel·lícula. Amb Seamus Flannery, el director artístic, va construir en el saló de casa seva una maqueta de l'apartament i se li va ocórrer una idea. «Quan comença més o menys a al·lucinar —recorda Polanski—, vaig voler que donés la sensació de que el lloc s'anava engrandint i que ella es trobava al mig, perduda. Així que decidim construir el plató de tal manera que poguéssim obrir les parets i moure-les cap a fora».

Per Polanski, el dimoni sempre s'ha trobat en els detalls. Per a ell, les petites coses poden ser tan espantoses com tallar caps. Repulsion està plena d'aquests petits tocs que la fan vibrar. El conill escorxat d'aspecte fetal, que primer està en la nevera i després es podreix en el saló, és una de les inquietants imatges primàries que indica el pas del temps, però que alhora sembla estar connectada a la psique de la protagonista. Una imatge inoblidable i esborronadora. Polanski també és un mestre en la manipulació del so. La banda sonora de jazz de Chico Hamilton s'utilitza amb moderació per permetre una millor percepció dels sons ambientals. Quan Carole comença a tornar-se boja, s'aguditzen els seus sentits, amb el que sons com l'aigua en degotar, el tictac d'un rellotge i les monges que juguen a enxampar al pati d'un convent es tornen exagerats i més amenaçadors. És el tipus de trop de pel·lícula de terror antiga que a Polanski li agrada utilitzar per donar una altra volta de clau.

Repulsion es pren deliberadament el seu temps per arribar a la part esgarrifosa. Per disgust dels seus productors, Polanski volia que el públic es confiés en una mena de calma per després terroritzar-lo. Quan la seva germana i el xicoti es van de vacances a Itàlia, Carole està al principi com una nena díscola i una mica pertorbada a la qual han deixat sola i, llavors, de forma gradual, s'arma un sarau a l'apartament. Aproximadament als cinquanta minuts de pel·lícula, Carole obre la porta d'un armari del seu dormitori i veu a un desconegut reflectit en les ombres. Quan la música marca el moment, Carole se sobresalta i el públic també. Fins i tot els instants més surrealistes posseeixen la seva pròpia lògica interna. Té molt sentit que les parets comencin a esquerdar-se per reflectir l'estat mental de Carole. Però com Polanski treballava amb un pressupost reduït i sense equip d'efectes especials, va haver de fer-ho tot ell. «La senzilla aparició d'esquerdes en les parets va ser el que més mals de cap ens va donar —va explicar negant amb el cap fins i tot després de tants anys—. Calia enguixar i pintar les parets després de cada presa».

Una altra al·lucinació que va resultar difícil de plasmar va ser la de les mans, uns dotze parells, que sorgeixen a través de la paret i s'allarguen per agafar a Carole. Per preparar el decorat de l'escena, Polanski va enviar al dissenyador de producció a una fàbrica de preservatius a comprar làmines de làtex per col·locar-les en les parets i pintar-les i que al moment just sorgissin de sobte les mans a través de la paret. No hi ha dubte que es tracta d'un efecte especial rudimentari, i la seva execució encara és un assumpte delicat per Polanski. «.Déu meu, quantes coses podria haver fet millor si hagués tingut imatges generades per ordinador! —es lamenta—. Per exemple, algunes de les imatges surrealistes que vaig imaginar llavors no vaig poder plasmar-les amb la tecnologia de l'època. Les mans que surten de la paret seria tan fàcil de fer ara».

Un cop fet el treball brut, amb l'apartament fet un desastre, després de descobrir dos cossos i retirar-los, la càmera recorre amb lentitud l'apartament. Quan arriba a un retrat familiar de la infància de Carole, la càmera es deté fins que revela l'arrel del problema. Tots els membres de la família miren contents a la càmera, excepte Carole, que contempla al seu pare amb recel. Polanski mai va dir gens, però un s'imagina el que va deure succeir. Es tracta d'una escena innovadora i justament famosa, i em pregunto si Stanley Kubrick no es va inspirar en ella per a l'escena final de The Shinning (1980).

Greenberg, James. Roman Polanski: una retrospectiva. Barcelona: Blume, 2013.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Avron, Dominique. Roman Polanski. Barcelona: Cinema Club Collection, 1990.
• Balagué, Carles. Repulsión, Roman Polanski. “Dirigido por”, núm. 341 (enero, 2005): pàg. 74-75.
• The Cinema of Roman Polanski: dark spaces of the world. John Orr, Elzbieta Ostrowska (ed.). London ; New York: Wallflower, 2006.
• Greenberg, James. Roman Polanski: una retrospectiva. Barcelona: Blume, 2013.
• Henry, Michael. Le secret derrière l'armoire. “Positif”, núm. 600 (févr, 2011): pàg. 88-90.
• Kiernan, Thomas. Repulsion: the life and times of Roman Polanski. London: New English Library, 1980.
• Krohn, Bill. Repulsion. “Cineaste”, núm. XXXV.1 (hiver, 2009): pàg. 70-72.
• Latorre, José María. En la oscuridad: breve antología crítica. Cáceres: Asociación Cinéfila Cáceres RE BROSS, 2001.
• Moldes, Diego. La Huella de Vértigo. Madrid: JC, cop. 2004.
• Moldes, Diego. Roman Polanski: la fantasía del atormentado. Madrid: JC, DL 2005.
• Navarro, Antonio José. Fundido en negro. “Dirigido por”, núm. 356  (mayo, 2006): pàg. 88-89.
• Nowell-Smith, Geoffrey. Theatre of complicity. “Sight & Sound”, núm. XV.4 (Apr, 2005): pàg. 36-40.
• O'Neill, Eithne. Hallucination et mise en scène: est-ce un poignard que je vois devant moi? “Positif”, núm. 600 (févr, 2011): pàg. 96-98.
• Polanski, Roman. El Cuchillo en el agua; Repulsión; Cul-de-sac. Barcelona: Aymá, 1980.
• Polanski, Roman. Memorias. Barcelona: Malpaso, 2017.
• Repulsión (Repulsion)(DVD). Madrid: Avalon Distribución Audiovisual, DL 2011.
• Roman Polanski. “Contre bande”, núm. 12 (2004), pàg. 1-166.
• Sandford, Christopher. Polanski. Madrid: T&B, 2009.
• Zimmer, Jacques. La trilogie paranoïaque et quelques surgeons ultérieurs. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 571 (avril, 2008): pàg. 7-9.