The Quiet Man

Ford va reconèixer en diverses ocasions que havia enfocat el film com una història d'amor i de sexe, amb èmfasi en aquesta última paraula; i la preocupació sexual s'observa en diferents moments, constitutius de picades d'ullet malicioses. La conclusió, amb la frase a cau d'orella i la carrera cap a la casa, és completament suggeridor. En aquesta línia s'inscriu també l'escena de l'abraçada sota la tempesta, amb les robes de tots dos xopes; John Wayne declararia que, per efecte de l'aigua, ell i Maureen O'Hara notaven extremadament el cos de cadascun, la qual cosa resultava una miqueta comprometedor, i que Ford s'obstinava a fer-los repetir les preses un cop i un altre, com si gaudís imaginant-se en el lloc de l'actor.

Seqüències especialment malicioses amb clares al·lusions sexuals són també l'anteriorment recordada de Michaeleen davant el llit enfonsat, l'arribada d'aquest mateix jaç a la casa i la pesca del salmó interrompuda per Mary Kate. Quan l'enorme llit apareix en un carro, desmuntat, davant Sean, l'accent picant se situa en l'expressió del rostre de Mary Kate, que la contempla des de lluny amb sorpresa; i la picardia queda encara més subratllada per Feeney, qui comenta a la jove que només un home atlètic donaria l'abast a una dona en un llit com aquell. Pel que fa a l'escena de la pesca, és manifest que la intencionalitat jocosa juga amb la barreja de l'excitació esportiva del pare Lonergan i la seva exaltació colèrica pel que li explica Mary Kate, i cal recordar aquí la postura de Ford cap al seu context religiós i múltiples clergues: una irreverència i una suspicàcia que amb prou feines dissimulava amb el seu sentit de l'humor.

És precisament l'humor el que mitiga les freqüents proximitats a una visió masclista de la vida. Per descomptat també les atenua l'endarreriment de la comunitat descrita, i des de tal perspectiva fins i tot queden contemplades des d'un angle crític. Caldria pensar que la seqüència de l'arrossegament pel camp és una materialització de masclisme pur, però la delirant reacció dels habitants de la zona, que corren alegrats després de la parella com si assistissin a un formidable i festiu espectacle, apareix des d'una mirada tan burleta com satírica, jovialment reprovadora. D'altra banda, el film podria agradar a les feministes quan, més d'una vegada, evidencia la condició de sirventa a què Mary Kate es veu sotmesa per les circumstàncies i de la que es queixa; resulta clar que tal condició és fruit d'un sistema social profundament endarrerit. A la rusticitat del sistema social d’Innisfree es pot imputar que tot es resolgui finalment a cops de puny.

No obstant això, hi ha altres causes d'això i no ja només el problema de Sean respecte a la violència: gresques d'aquest caire formen part de la mitologia particular de Ford en relació amb les gresques masculines i pertanyen a un món singular del cineasta en què s'uneixen a l'alcohol i les cançons i que està materialitzat en la pel·lícula per les escenes en el bar de Pat Cohan, lloc fonamental del paradís de The Quiet Man. Davant aquest món cal apel·lar també al reconeixement del desig de comicitat, i no hi ha dubte que per a Ford un edèn de ficció havia de comportar bufonades a dolls, incloses moltes que concernissin la vida sexual. Conjugat amb les radicals dosis de jocositat, emana en el film amb vigor el sentit poètic de Ford, plasmat en múltiples ocasions —des del redescobriment de la casa natal en el seu entorn paisatgístic fins a les salutacions dels personatges en concloure el relat—.

També el lirisme matisa favorablement els excessos, i a més dóna bell rumb a la història d'amor, profundament sentimental. La perfecta osmosi d'humor i poesia en contundents intensitats va ser un dels majors secrets de l'art de Ford, sucós fins en les majors paradoxes i contradiccions de les seves bases conceptuals; i The Quiet Man és un exemple canònic d'aquell subjugant secret.

Coma, Javier. Solo ante el peligro ; El Hombre tranquilo. Barcelona: Dirigido, cop. 1997.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Anderson, Lindsay. Sobre John Ford: escritos y conversaciones. Barcelona: Paidós, cop. 2001.
• Barton, Ruth. Why we're not getting it... “Film Ireland”, núm.120 (Jan.-Feb. 2008), pàg. 32-33.
• Bierman, Joseph. What The quiet man said: shifting contexts and the polysemy of the text. “Journal of Film and Video”, vol. 63, núm. 3 (Fall 2011), pàg. 30-44.
• Carreño, J M. La Irlanda sonada o el asedio del paraíso. “Casablanca”, núm. 17 (mayo 1982), pàg. 45-48.
• Collet, Jean. John Ford: la violence et la loi. Paris: Michalon, 2004.
• Coma, Javier Solo ante el peligro ; El Hombre tranquilo. Barcelona: Dirigido, cop. 1997.
• Eyman, Scott. John Ford: print the legend. Madrid: T&B, 2006.
• El Hombre tranquilo (The Quiet Man)(DVD). [S.l.]: Sogemedia, [2006].
• Innisfree (DVD). Madrid: Versus Entertainment, DL 2008.
• John Ford. "Nickel Odeon", núm. 26 (primavera 2002).
• Lydon, Charlene. Dreaming the quiet man. “Film Ireland”, núm. 135 (Winter 2010), pàg. 14-15.
• Marías, Miguel. El hombre tranquilo. “Viridiana”, núm. 3 (sept. 1992), pàg. 7-193
• Masson, Alain. Trois moments. “Positif”, núm.473-474 (juil.-août 2000), pàg. 26-30.
• McBride, Joseph. Tras la pista de John Ford : searching for John Ford: a life. Madrid: T&B, 2004.
• O'Mahony, David. The little industry that could. “Film Ireland”, núm. 121 (Mar.-Apr. 2008), pàg. 12-13.
• O'Neill, Eithne. L'homme tranquille: pourquoi aller à Innisfree? “Positif”, núm. 632 (oct. 2013), pàg. 89-90.
• Place, Janey Ann. The Non-Western films of John Ford. Secaucus, N.J: Citadel Press, 1979.
• Rodríguez, Hilario J. El hombre tranquilo. “Dirigido por”, núm. 322 (abr. 2003), pàg. 69-70.
• Segura, Arturo. John Ford en Innisfree: la homérica historia de El hombre tranquilo: 1933-1952. Madrid: T&B, 2014.
• Urkijo, Francisco Javier. John Ford. Madrid: Cátedra, 2009.
• White, Jerry. A Catalan gaze upon Ireland: Jose Luis Guerin's Innisfree. “CineAction”, núm. 90 (2013), pàg.13-20.