Dossier Film (INCLÒS A Elogi del classicisme)
Amb Portrait of Jennie, William Dieterle realitza la seva obra més notable –i la més coneguda- de post-guerra, però també la del rodatge més esgotador, per no dir de malson. Aquest cim de l’onirisme al cinema, que Luis Buñuel col·locarà entre les seves deu millor pel·lícules del món, requerirà de dos anys de feina i determinarà la sort de Selznick International.
Com Portrait of Jennie es desenvolupa a la costa Est, Selznick decideix amb bon judici filmar la major part de la pel·lícula a Nova York, lluny de la imatgeria de Hollywood. Però el transport d’un ampli equip tècnic a l’altra banda del continent, a 5.000 kilòmetres de Culver City, augmenta els costos. Tothom troba a faltar la calor californiana i les comoditats de l’estudi. Dieterle comença a treballar el 14 de febrer de 1947, en la neu, a la pista de patinatge de Central Park a Manhattan. Però el temps és imprevisible, la llum d’hivern és massa crua per ser màgica, i Selznick no està satisfet amb el guió. Per la nit, Dieterle no torna a escriure seguint les instruccions telefòniques del cap que, fins al coll amb les dificultats de The Paradine Case (Alfred Hitchcock, 1946), es fa substituir a Nova York per un productor associat, David Hampstead. Com més es compliquen els resultats, més gran és la desorganització, i més beu Hampstead, per intervenir després d’una manera maldestra al rodatge; fins el punt que Dieterle explota i amenaça amb deixar-ho tot. La desbandada de Duel in the Sun (King Vidor, 1946) s’insinua a l’horitzó, sobretot perquè hi ha un segon equip, aparcat a Boston Harbour des del 2 de març per filmar la tempesta final. Dieterle va i ve. Es filma al far de Graves End Light amb un fred glacial. Després d’uns mesos d’espera, la tempesta filmada és qualsevol cosa excepte impressionant. Selznick ordena la interrupció general de les operacions. S’ha gastat ha 500.000 dòlars i només hi ha 10 minuts útils.
El novel·lista Paul Osborne triga cinc setmanes en reestructurar el relat, i la feina torna a començar a finals d’abril. El meu instint em diu, escriu aleshores Selznick, que tota aquesta història de Portrait of Jennie amenaça en convertir-se en una de les experiències més espantoses viscudes per una companyia. I no sap fins a quin punt tindria raó!
Juntament amb The Ghost and Mrs Muir (Joseph L. Mankiewicz, 1947) que la precedeix i Pandora and the Flying Dutchman (Albert Lewin, 1950) que la segueix, Portrait of Jennie forma el cim insuperable del corrent de pel·lícules de fantasmes, immensament populars després de la guerra. El seu fracàs financer es deu sobretot als increïbles excessos de pressupost. Contràriament a un sector de la crítica americana, el públic reacciona favorablement i l’obra obté algunes distincions: l’Oscar als efectes especials, una nominació per la fotografia del plorat August, un premi d’interpretació per Joseph Cotten a la Biennale de Venècia i per la Jennifer Jones, la Photoplay Gold Medal, així com el trofeu Triunfo a Espanya i el de la revista Cinémonde a França com la millor actriu de l’any.
M’agrada aquesta pel•lícula però no sé si és més de Selznick que meva, va admetre Dieterle 24 anys després, Sempre tractava de fer-ho millor que amb Gone with the Wind (Victor Fleming, 1939). Jo havia llegit el tractament de Portrait of Jennie i l’havia convençut per què s’atrevís a fer-ho, perquè era alguna cosa diferent, un petit film intimista i romàntic. Però durant el rodatge va començar a afegir kilòmetres de diàlegs, després va convertir la tempesta en un huracà..... (Als títols de crèdit finals, Selznick concedeix un rar honor al cineasta, col·locant el seu nom immediatament al costat del seu amb caràcters de la mateixa mida).
Dieterle i August refusen anar als efectes truculents del cinema de terror o a contrasts violents de clarobscurs. Els objectius moderns són massa perfectes per algunes imatges i August recorre al seu material antic filmat feia deu anys. Junts, fan llargs experiments amb la finalitat d’accentuar la delicada poesia del fantàstic, amb pintures sobre vidres, efectes de filtre i contrallum, així com amb la llum del nord. Desenvolupen un estil d’il·luminació impressionista que manté petites taques de llum al costat de zones de penombra en un mateix pla, i fan ús també de blancs i grisos velats, creant així una atmosfera d’estranyesa, que acaben de completar uns enquadraments extremadament estudiats i les tonalitats fascinants de la música de Debussy. No afirma Dieterle que la natura s’inspira en l’art? És important inserir aquests moments miraculosos, de suavitat melancòlica, en un marc molt real. El de Nova York de la Depressió, coberta per un mantell de fred i indiferència, en aquell Manhattan gelat de 1934, poblat per personatges de carns i ossos: xòfers de taxi, clients de bars, mestresses malcarades, etc.
Dumont, Hervé. William Dieterle: antifascismo y compromiso romántico. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid : Filmoteca Española, 1994.
- Arecco, Sergio. Sogni (di) prigionieri. “Cineforum”, vol. 52, núm. 514 (magg. 2012), pàg. 51-60.
- Castro, Antonio. Jennie. "Dirigido por", núm. 226 (jul.-agosto 1994), pàg. 68-69.
- Cotten, Joseph. Autobiografía: la vanidad te llevará a alguna parte. Barcelona : Parsifal, 1992. Pàg. 101-108.
- Dumont, Hervé. William Dieterle: antifascismo y compromiso romántico. San Sebastián: Festival Internacional de Cine de San Sebastián ; Madrid : Filmoteca Española, 1994. Pàg. 178-183.
- Epstein, Edward Z. Portrait of Jennifer: a biography of Jennifer Jones. New York: Simon and Schuster, cop. 1995. Pàg. 201-210.
- Hamus-Vallée, Réjane. Le portrait de Jennie. “CinémAction”, núm. 114 (janv. 2005), pàg. 64-67.
- Henderson, Jan Alan. Joseph August, ASC's swan song: Portrait of Jennie. “American Cinematographer”, vol. 77, núm. 12 (Dec. 1996), pàg. 106-110.
- Jennie (Portrait of Jennie)(DVD). Barcelona: Regia Films: Sogemedia, [2009].
- A Portrait of Jennie on Bradway. En Macnamara, Paul. Those were the days, my friend: my life in Hollywood with David O. Selznick and others. Metuchen, N.J: Scarecrow, 1993. Pàg. 114-136.
- Selznick, David O. Memo from David O. Selznick. Hollywood: Samuel French, 1989. Pàg. 371-376.
- Thomas, Bob. Selznick. New York: Doubleday, 1970. Pàg. 244-249.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema