Poemes documentals

Il mondo perduto:

A mig camí entre el neorealisme i el cinema antropològic, els protagonistes anònims de l’obra documental de Vittorio de Seta són pescadors, pastors i camperols de la Itàlia més remota dels anys 50. Conscient de trobar-se davant un món en vies d’extinció, De Seta hi evoca la relació profunda, ancestral, que perviu entre les persones, el treball, el paisatge i la tradició.

Compilació de 10 curtmetratges documentals rodats entre 1955 i 1959.

Tot i que fou defensat per Moravia i Passolini als anys seixanta, Vittorio De Seta continua sent una figura ignorada. [...] la seva obra de curtmetratges completa [...] revela una visió artística coherent des del començament. En els molts inventius enquadraments presos a camps de civada, al voltant de mines de sulfur, o al mar amb pescador de tonyina, De Seta se’n surt a l’hora de construir un retrat convincent dels tensos, sovint perillosos hàbits laborals de la classe rural. La presentació concisa [... no permet donar espai a la metafísica que vindria més endavant al cinema italià en films com L’avventura (i altres del mateix De Seta). Més aviat, aquests curtmetratges són millor apreciats com a documents d’una cultura que, tal com indica commovedorament el títol, aviat serà “perduda en la foscor del temps”. 

Klinger, Gabe. “The Lost World: The Short Films of Vittorio De Seta” a Film Comment: Nova York. Vol. 46, Iss. 5, (Sept/Oct 2010): p. 76 

Recórrer el cinema de De Seta compota submergir-se a la història del cinema italià; significa, sobretot per als espectadors més joves, recórrer els anys que el cinema re/cercava, entre els plecs de la realitat a través de la mirada de la càmera, la projecció d’un sentit de la vida, la representació de les qüestions rellevants del món i de les relacions entre els homes. De Sica, Rossellini i Visconti eren junt amb Robert Flaherty, els referents del cinema de De Seta, però no únicament; moltíssims directors americans, principalment Scorsese, citen els films d’aquest autor com a part essencial de la seva formació cinematogràfica. Amb els documentals i les pel·lícules de ficció que articulen cinquanta anys d’activitat cinematogràfica [... De Seta va cometre una tria temàtica i estètica de considerable gruix sociocultural, sempre avantposant el valor ètic de la professió de cineasta. De Seta de fet, no va fer cinema per definir-se com a un “artista” en el sentit romàntic del terme; més aviat, sempre ha “exigit” ser considerat un artesà que produeix cinema no serialitzat, sinó basat en l’acció diària de la mateixa subjectivitat i compartició de la vida dels homes, per tal de destacar la seva autenticitat, un cop les imatges eren resultat de l’intent d’estudiar el context [...  Els subjectes de les seves pel·lícules són aquells que a partir dels anys 50, propiciats pels canvis socioeconòmics, es convertirien en “els oblidats”: miners, pagesos i pescadors del sud, “coneguts a Alemanya com a presoners dels nazis [... , sentia que era un món que anava desapareixent i que havia de representar-lo d’una manera èpica, també perquè aquesta elecció hi havia el meu mite de la marginació individual que projectava en aquell món dels exclosos”. 

Scarfò, Giovanni. “La macchina da presa al servizio della realità”. A I Documentari di Vittorio De Seta : 1954-1959. [Catanzaro]: Cineteca della Calabria, [2003?] 

Blandi, Franco. Vittorio De Seta: il poeta della verità. Marsala: Navarra, [2006] 

Capello, Mauro (Ed.). La Fatica delle mani: scritti su Vittorio De Seta. Milà: Felitrinelli, 2008 

Cortés Lahera, José Ángel. Entrevista con directores de cine italiano. Madrid, Editorial Magisterio Español, 1972 

De Sanctis, Filippo Maria. Un Uomo a metà: di Vittorio De Seta: analisi di un film in construnzione. Bolonya: Cappelli, 1966. 

Nappi, Paolino. L’Avventura del reale: il cinema di Vittorio De Seta. Soveria Mannelli: Rubettino, 2015. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema