Playtime

La presumpta indefensió de l'home davant la civilització despersonalitzada va provocar la comparació de Playtime amb l'obra de l'escriptor Franz Kafka. Però Tati es diferencia del literat txec fonamentalment en l'optimisme final en oferir una solució a la situació. Àdhuc compartint trets comuns amb Tati pensem que Ionesco i Beckett, contemplats igualment com a possibles referents, només presenten una coincidència parcial d'actitud estètica enfront de la problemàtica de la segona meitat del segle XX. Considerant els gustos i contactes culturals de Tati, no és probable una influència directa d'aquests literats sobre la seva obra. Més aviat caldria acceptar una comunió indirecta a través de la Nouveau Roman en conjunt: l'ocupació de microrelats (els gags en el cas de Tati); la denúncia dels estereotips; la potenciació del temps present en la narració; la poetització de la quotidianitat són trets compartits per Tati i per la majoria de literats de l'esmentat moviment francès.

La historiografia tampoc ha estalviat la cerca de referents pictòrics en Pollock, Braque o Mondrian. Si bé és certa la coincidència en alguns dels aspectes esmentats entre el film de Tati i els pintors citats, això no justificaria la inclusió de Playtime en l'estètica abstracta ni en la naif. Si la meticulositat de Tati a l'hora de planejar i executar una pel•lícula és tan conscienciosa com l'emprada pel francès Georges Braque (1882-1963) i per l'holandès Piet Mondrian (1872-1944), aquesta característica és comuna a la de molts altres artistes que no tenen cap relació (des de Leonardo da Vinci fins a Fred Astaire, per posar exemples igualment vàlids quant a l'aspecte comentat). A més, si alguna relació tingués l'obra de Mondrian amb Playtime, aquesta consistiria que l'estètica abstracta de Mondrian (el geometrisme i rectitud del disseny, la desnaturalització dels materials i la concepció col•lectiva de l'home) seria un exemple del model que Tati pretén combatre criticant-ho a través de l'arquitectura freda, funcional ,i geomètricament compartimentada que mostra en el film, així com els seus efectes negatius sobre l'home. Es podria acceptar la representació d'una estètica semblant a la de Mondrian en el film de Tati amb l'objecte de criticar-la, però intentar buscar qualsevol altra connexió entre Mondrian i Tati seria demostrar el desconeixement de tots dos artistes.

Pel que fa al pintor americà Jackson Pollock (1912-1956), l'únic punt en comú amb Tati que observem és la voluntat de funcionar contra corrent conformista i academicista a través de la inclinació a la seva pròpia llibertat artística. Com ja va passar amb Mon oncle (1958), el moviment artístic no cinematogràfic amb el qual més connexions té Playtime és amb el Pop Art, doncs en tots dos casos la moda imposada per la societat de consum (moda en el sentit lax: arquitectura, costums, etc.) és criticada en tant que ridiculitzada en ser exposada com a obra d'art (exposada en el film, en el cas de Tati).

Per finalitzar els comentaris extracinematogràfics, caldria ressaltar que la banda sonora empleada per Tati en Playtime és exponent de dues de les idees claus en la seva obra:

a) El desig de llibertat enfront de l'opressió de les convencions del món modern, expressat a través de les partitures jazzístiques i d'influència africana.

b) El record d'una manera de vida anterior, individualitzat en tant que autòcton (sense influències estrangeres) en vies d'extinció i que és preferible a l'actual. Això és rememorat de dues maneres: mitjançant les imatges esporàdiques de monuments històrics de la ciutat (la basílica del Sacré Coeur reflectida en els cristalls de drugstore; l'Arc del Triomf reflectit en la porta de l'aeroport i la imatge especular de la Torre Eiffel); a través de les cançons tradicionals franceses interpretades per l’excantant en el—Royal Garden, i la interpretació folklòrica (pel seu ritme i instrumentalització) del leit-motiv al final del film. És important assenyalar que, encara que de manera secundària a través de la música i d'imatges fugaces, Tati no abandona la seva tradicional apel•lació al passat de la França profunda.

Cuéllar, Carlos. Jacques Tati. Madrid: Cátedra, 1999.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

- Balagué, Carles. Playtime. “Dirigido por”, núm. 84 (jun.-jul. 1981), pàg. 59-60.

- Bezombes, Renaud. De Hulot à Mick Jagger. “Cinématographe”, núm. 49 (juil. 1979), pàg. 58.

- Cairns, David. The house that Jacques built. “Sight & Sound”, vol. 24, núm. 12 (Dec. 2014), pàg. 6-7.

- Combs, Richard. The princess in the tower. “Film Comment”, vol. 40, núm. 4 (July-Aug. 2004), pàg. 34-37.

- Ede, François ; Goudet, Stéphane. Playtime. Paris: Cahiers du cinéma, 2002.

- Fischer, Lucy. Beyond freedom and dignity. “Sight & Sound”, vol. 45, núm. 4 (Autumn 1976), pàg. 234-239.

- Fornara, Bruno. Playtime. “Cineforum”, vol. 50, núm. 500 (dic. 2010), pàg. 12.

- Goudet, Stéphane [et al.]. Jacques Tati et Playtime. “Positif”, núm. 497-498 (juil.-août 2002), pàg. 146-158.

- Goudet, Stéphane. Play Time et les lointains du monde. “Vertigo”, núm. 18 (mars 1999), pàg. 109-113.

- Jacques Tati. “Nosferatu”, núm. 10 (oct. 1992).

- Loiselle, Marie-Claude. Playtime. “24 Images”, núm. 153 (sept. 2011), pàg. 19.

- Magny, Joël ; Blouin, Patrice. Playtime: bienvenue à Tativille. “Cahiers du Cinéma”, núm. 568 (mai 2002), pàg. 44-49.

- Obadia, Paul. Le Personnage, le mouvement et l'espace chez Jacques Tati et Robert Bresson: "Mon oncle", "Playtime", "Pickpocket", "Mouchette". Paris: L'Harmattan, cop. 2012.

- Playtime (BR). [Barcelona]: A Contracorriente Films, cop. 2015.

- Playtime. En Cuéllar, Carlos. Jacques Tati. Madrid: Cátedra, 1999. Pàg. 214-221.

- Riambau, Esteve. Jacques Tati. “Dirigido por”, núm. 58 (oct. 1978), pàg. 26-37.

- Rosenbaum, Jonathan. Tati's democracy. “Film Comment”, vol. 9, núm. 3 (May-June 1973), pàg. 36-41.

- Roux, Baptiste. Playtime et 200: la logique d'un système. “Positif”, núm. 511 (sept. 2003), pàg. 63-67.

- Tati, Jacques. Playtime. “Cinéma”, núm. 99 (sept. 1965), pàg. 16-21.

- Teisseire, G. [et al.]. Jacques Tati: Playtime. “Positif”, núm. 387 (mai 1993), pàg. 95-102.