Dossier Film (INCLÒS A Autoretrat de l'artista barroc)
Amb 8 ½ estrenada en 1963, Fellini aconsegueix una de les fites del seu cinema, així com va inaugurar de forma definitiva una forma de narrar personalista on el fantàstic, l'oníric i la projecció de l'interior dels personatges sobre el relat van a anar substituint progressivament a la realitat. Una realitat a la qual Fellini va començar clarament apegat, donant la seva millor obra dins d'ella -sempre des de la perspectiva personal del signatari d'aquestes línies- amb Il vitelloni (1953), i que va a anar progressivament abandonant, introduint-se en una perspectiva molt més poètica, a partir de La Strada (1954); tres pel•lícules que, juntament amb Amarcord (1973) i Il Casanova di Federico Fellini (1976) constitueixen, probablement, les obres mestres del realitzador italià. A més de tot l'anterior, 8 ½ se suposa una de les pel•lícules més radicalment personals i arriscades de la història del cinema, obligant a l'espectador a enfrontar-se a ella amb la mateixa llibertat i intuïció amb que Fellini afronta la seva narració. A això cal sumar, encara, l’agraïda impudícia de Fellini en parlar sobre si mateix amb tanta sinceritat com terror.
Perquè sí algun sentiment domina la pel•lícula per sobre de la resta -els quals formen una àmplia amalgama- és el de l'incontenible temor al buit creatiu. La paradoxa en què la confessió de Fellini sobre la seva por a no tenir res més que dir, a la sequera creativa, es faci en forma d'una pel•lícula que mostra amb tanta exuberància i generositat el món creatiu del propi autor. L'estructura poètica de la pel•lícula ve de l'absoluta llibertat amb que Fellini barreja el pla real i l'imaginari, alhora que ho fa amb una precisió extraordinària a l'hora d'explicar-i de mostrar com a poques vegades ho ha fet el cinema- el que és la mentalitat creativa. Tot això sense abandonar l'ampli catàleg d'obsessions personals de l'autor, exposat aquí amb absoluta exhaustivitat.
La història se centra en el director de cinema Guido -un excel•lent Marcello Mastroiani, evident alter ego de Fellini-, tancat en un balneari per fer una cura de repòs, que no és una altra cosa que una forma de fugir de la seva següent pel•lícula, incapaç de saber què vol transmetre amb ella. Sobre aquesta base, i amb el posterior desenvolupament dels preparatius de la pel•lícula, Fellini, mitjançant Guido, repassarà esdeveniments i impressions de la seva vida que han configurat la seva personalitat adulta. La qüestió és que Fellini no narra esdeveniments, sinó la impressió que han deixat en ell; sembla com si el seu treball creatiu li impedís tenir records objectius i només pogués parlar d'ells a través de la visió que el Guido adult projecta sobre els mateixos -alguna cosa que implica una confessió per part de Fellini, i és que només és capaç de comprendre i assimilar les seves pors, obsessions i fantasies mostrant-les a través de la seva pròpia obra-. En aquest sentit, fins i tot allò real es torna oníric.
El millor exemple està en una de les seqüències inicials, quan la mirada de Guido recorre les cares dels pacients al ritme de «La Cavalcada de les Valquíries» mentre es dirigeix a la font termal -una forma de rodar que acaba sent paradigmàtica al llarg d'una pel•lícula construïda sobre la mirada narrativa d'aquest personatge-; unes imatges que José María Latorre qualificava en el seu excel•lent llibre sobre Rota com (“pur ballet”, mostrant aquests rostres “com si es tractés de fantasmes o monstres decrèpits» . Imatges que alhora contrasten amb la d'una jove i bella Claudia Cardinale –llur primera aparició en la pel•lícula té lloc després d'aquest «ballet» de rostres vells i caducs- que és en la pel•lícula, a un temps, realitat i fantasia: per Guido/Fellini, la seva imatge encarna una espècie de resum ideal de totes les dones que passen per la seva vida, la culminació impossible de la perfecció que sembla buscar compulsivament en les seves múltiples i immadures relacions.
En aquest sentit és paradigmàtic que en la seqüència de l'harem -la fantasia, només possible en la imaginació de Guido, de posseir i ser atès servicialment per totes les dones que d'una manera o una altra ha estimat -, l'única que no apareix de totes les dones que desfilen per la pel•lícula sigui, precisament, Claudia. A això s'unirà el fet que quan tingui l'oportunitat de fer realitat la seva fantasia -al moment en què l'autentica Claudia comparegui realment en la narració-, sigui incapaç de fer-li l'amor, malgrat la clara predisposició d'ella, doncs para ell resulta més real i desitjable la fantasia que la realitat -en posseir-la, Guido acabaria amb la possibilitat que ella condensi idealment a totes les dones que ha estimat i que va a estimar.
Jiménez de la Heras, José Antonio. Ocho y medio, Federico Fellini. “Dirigido por”, núm. 340 (dic. 2004), pàg. 68-69.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema