Oldeuboi

La proposta argumental d’Old Boy no es troba molt allunyada de l'oferta d’Sleuth (Joseph L. Mankiewicz, 1972) o sobretot de The Game (David Fincher, 1997) encara que portada fins a extrems més retorçats. Si en la pel·lícula de Mankiewicz es tractava de l'ajust de comptes entre dos homes enfrontats en un enginyós joc d'humiliacions, i en la de Fincher d'una mena de broma sinistra destinada a escarmentar a un personatge indesitjable portant-lo al límit de la seva capacitat, en la signada per Park Chan-wook el joc té al principi un inequívoc aire kafkià. Després d'una nit de borratxera, Oh Dae-la su (Choi Min-sik) recobra el coneixement en una mena d'habitació d'hotel, on romandrà tancat quinze anys. Durant tota aquesta llarga reclusió no veurà els seus segrestadors. Al punt de la bogeria, Oh Dae-la su és alliberat sense avís previ, però els seus problemes, lluny d'haver conclòs, acaben de començar: té una setmana per esbrinar qui va provocar la seva captivitat i per què.

L'oferta d’Old Boy té l'inconvenient característic de qualsevol relat -sigui literari o cinematogràfic- que parteix d'un plantejament límit: la dificultat per mantenir l'interès més enllà de la força i l'impacte indubtables d'aquest fulminant punt de partida. El sud-coreà Park Chan-wook -molt prestigiós a tot el món gràcies a treballs com Join Security Area (2000) o Sympathy for Mr. Vengeance (2002)- s'empra a fons per aconseguir un film que estigui a tot moment a l'altura d'aquesta arrencada, però al final tan sols surt relativament airós de l'obstinació.

Juga en contra del resultat l'excessiva durada de la pel·lícula, dues llargues hores que es revelen excessivament dilatades ja des de les primeres seqüències: el conegut pròleg de presentació del personatge, on des del primer moment es nota que el realitzador busca una arrencada «que enganxi» a l'espectador (Oh Dae-la su subjecta a un altre home per la seva corbata perquè no caigui des de l'alt d'un terrat, en una imatge treta, per cert, del film de James Bond, The Spy Who Loved Me (Lewis Gilbert, 1977); la seqüència posterior, que retrocedeix en el temps i ens mostra al protagonista borratxo en comissaria, filmada a força d'assemblar un darrere d'un altre pesats plans semi documentals, i que per això acaba resultant massa llarga; i la seqüència que il·lustra els quinze anys de confinament d'Oh Dae-su, que es diu aviat, rodada en canvi amb un excés d’èmfasis. El realitzador sembla més interessat en l'efectisme que en l'aclaparament, a enquadrar imatges de la manera més impactant possible que a preocupar-se que aquestes imatges, a més d'impactar, expliquin alguna cosa. A pesar que, en efecte, hi ha en Old Boy imatges d'impacte, i no li falten alguns elaborats moments de posada en escena, el balanç definitiu resulta una miqueta insignificant.

[...]

Queden per al record fragments en què el recarregat argument troba una adequada correlació amb les imatges: l'escena en la qual Oh Dae-la su tortura a un gàngster arrencant-li les dents (el moment val el que aquest pla de detall en el qual veiem les peces dentals del desgraciat personatge caient sobre el teclat d'un ordinador); o la seqüència, resolta en un pla general de llarga durada combinat amb tràveling lateral, en la que el protagonista s'enfronta ell sol a un enorme grup d'homes a l'interior d'un estret passadís: el grotesc de la situació, i la manera que té el director de resoldre-la, transmet aquesta salvatge ironia, aquest cruel sentit de l'humor negre que, en general, es troba a faltar en tot el relat. En cert sentit, pot veure's Old Boy com un complet catàleg dels tics del que avui s'entén per cinema de qualitat.

Fernández Valentí, Tomás. Old boy: juegos de humillación. “Dirigido por”, núm. 343 (mar. 2005), pàg. 10.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Casas, Quim. Old boy: el lenguaje del videojuego. “Dirigido por”, núm. 362 (dic. 2006), pàg. 79.
• Fernández Valentí, Tomás. Old boy: juegos de humillación. “Dirigido por”, núm. 343 (mar. 2005), pàg. 10.
• Gombeaud, Adrien; Niogret, Hubert. Park Chan-wook. “Positif”, núm. 524 (oct. 2004), pàg. 28-33.
• Hurst, Heike. Old boy. “Jeune Cinéma”, núm. 291 (sépt.-oct. 2004), pàg. 73-74.
• Newman, Kim. Old boy. “Sight & Sound”, vol. 14, núm. 11 (Nov. 2004), pàg. 60-62.
• Pasini, Michelangelo. Oltre la vendetta: il cinema di Park Chan-wook. Piombino: Il Foglio, 2010.
• Pettinengo, Maurizio. Il tempo non cessa di ri-guardarci. “Cineforum”, vol. 45, núm. 445 (giugno 2005), pàg. 11-14.
• Spencer, Liese. Revenger's tragedy. “Sight & Sound”, vol. 14, núm. 10 (Oct. 2004), pàg. 18-20.