Nous ne vieillirons pas ensemble

Després de la sèrie televisiva La Maison des bois, Pialat va decidir tornar al cinema. La paradoxa és que primer va escriure la novel·la, Nous ne villeirons pas ensemble, abans de fer la pel·lícula. Va ser una novel·la escrita molt ràpida, en pocs dies. Com si Pialat volgués transcriure la veritat documental de la seva vida mateixa. Sense maquillatge, amb una cruesa ferma contra ell mateix i amb molta llucidesa. Tres personatges principals: Jean (el mateix Maurice Pialat), Catherine (Colette a la vida real) i Françoise, la dona de Jean (Micheline). Més els pares de Catherine, en els que la jove es refugia sovint. I Michel, el company de Jean. el relat és sec, sense cap mena de concessió, escrit a escalpel. Pialat descriu la seva probre vida de cineasta abatut, acceptant les pel·lícules encarregades per Pathé, en al·lusió a la sèrie “Chroniques de France”, de la que realitzà múltiples films d’uns deu minuts: un sobre la Camarga -el mateix que Jean i Catherine, els personatges de Nous ne villeirons pas ensemble, se’n van a filmar al sud-, un altre sobre Auvers-sur-Oise (anys abans de fer Van Gogh (1991), o sobre el rodatge del film Les Créatures (Agnès Varda, 1966). Al centre de la novel·la i del film, la relació amorosa amb Colette (alias Catherine), del tipus “ni amb tu ni sense tu”.

Nous ne villeirons pas ensemble està contruïda per blocs, per successions d’escenes repetint la mateixa estructura de la ruptura amorosa: Jean i Catherine estan junts, es deixen, es retroben i es tornen a deixar. Cicle infernal. Lògica de repetició. Assetjament, violència física (a la increïble escena en què Jean, gelós, espera a Catherine de matinada i posa la mà a les seves calcetes per veure si ella se n’ha anat al llit amb un altre), reconciliació, desig de possessió, humiliació, abandonament, sentiment de buidor i falta. En un moment, al seu cotxe, Jean llegeix a Catherine la darrera carta que Pavese va escriure abans del seu suïcidi: “La vida m’havia semblat horribe però tot i així seguia tenint interès en mi mateix. Ara és tot el contrari: sé que la vida és meravellosa però jo ja no estic en ella, tot gràcies a mi, i que aquesta és una fútil tragèdia, igual que tenir la diabetis o el càncer dels fumadors. Puc confessar-te, amor, que mai em vaig despertar amb una dona al meu costat que sentís meva, que cap de les que vaig estimar em va prendre de debò, i que ignoro la mirada d'agraïment que dirigeix una dona al seu home?” I Jean, mogut per un sentiment d’identificació, afegeix “deu haver estat molt infeliç aquest paio! Les dones són dolentes…”.

Podem explicar una història d’amor que ha estat i que no tornarà a ser-ho? Pialat decideix filmar la descomposició d’aquest amor, no pas el moment de combustió, sinó la seva lenta degradació, inevitable, irrebocable. François Truffaut va trobar magnífic el guió de Nous ne villeirons pas ensemble. Va dir: Tinc la impressió de veure una història d’amor en què no veuríem les escenes habituals, o en què veuríem coses que mai abans han estat dites ni ensenyades [...] Allò que trobo formidable en el film de Pialat és que el film comença immediatament després de la ruptura, comença de cop per un home que ha deixat de ser estimat per la dona que ell estima des de fa molts anys”.

Marlène Jobert interpreta el paper de Catherine. Jean Yanne, és el retrat de Pialat: bèstia, impulsiu, amb mala fe, insatisfet amorosament. Pialat i Yanne van coincidir en el rodatge de Que la bête meure (Claude Chabrol, 1969). Pialat feia un paper secundari, de comisari de policia. A Nous ne villeirons pas ensemble, Macha Méril interpreta el paper de Françoise, l’esposa abandonada. Durant el rodatge, les relacions no van ser bones entre Pialat i Yanne, fins al punt de que tots no van tornar-se a parlar. El productor es va posar de part de l’actor. Pialat i tots dos gairebé van arribar a les mans, segons diferents testimonis.

Toubiana, Serge. Maurice Pialat: peintre & cinéaste. Paris: Somogy éditions d'art: La Cinémathéque française, 2013.