Nosferatu, eine Symphonie des Grauens | Filmoteca de Catalunya

Fitxa tècnica

Direcció F.W. Murnau

Guió Henrik Galeen (Novel·la: Bram Stoker)

Fotografia Fritz Arno Wagner

Interpretació Max Schreck, Alexander Granach, Gustav von Wangenheim

Producció Alemanya

Any 1922

La crítica diu

És Nosferatu, eine Symphonie des Grauens una pel·lícula expressionista? Si entenem Expressionisme com Caligarisme, la resposta és no, ja que la major part de Nosferatu té una vocació naturalista: està rodada a l’aire lliure, en escenaris reals, alguns dels quals existeixen a la realitat. Fins i tot els plans rodats en estudis, elements com la forma de les portes estan inspirats clarament en referents reals de castells eslovacs. La resposta pot ser una altra si prenem l’Expressionisme com una tendència més genèrica que engloba moltes solucions estilístiques del cinema de Weimar vinculades a les avantguardes dels joves artistes, totes enfocades a accentuar l’expressió en connexió amb un nou romanticisme, entre d'altres característiques. Títols com Nosferatu o Schatten, eine nächtliche Halluzination (Arthur Robinson, 1923), ambdues vinculades a Albin Grau, poden ser vistes com a títols que precisament desvien l’expressionisme del carreró sense sortida al que l’haurien conduït la seva exclusiva identificació amb el Caligarisme. Més que el decorat, es reforça la il·luminació; també existeix una deformació i una abstracció dels éssers i coses, tot i que, a diferència del Caligarisme, pel·lícules com Nosferatu no mostren les seves armes de distorsió. El Caligarisme mostra la inclinació dels espais com un detall estilístic, mentre Murnau aquesta inclinació tindrà una funció dramàtica, que reforça subjectivament l’acció.

Belmonte Navarro, Antonio. Murnau: la luz inquieta. Madrid: Ártica, DL 2011.

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens ha dividit la crítica. Uns l’exclouen del moviment expressionista (Lotte Eisner o els mateixos organitzadors del cicle alemany del Centre Georges Pompidou), i uns altres com Freddy Buache i Alexandre Astruc situen el film al punt més alt de l’art expressionista. Nosferatu és analitzada al llibre de Francis Courtade utilitzant una fórmula prudent: va de l’impressionisme al realisme. Com totes les grans pel·lícules aquesta escapa de qualsevol etiqueta i destaca la genialitat de Murnau que fa una mel de mil flors. Explica una llegenda de Transsilvània en la que el comte Dràcula de nit es transforma en vampir i que Murnau rebateja com Nosferatu, el que no mor mai. L’aspecte lent del film, les seves suaus tonalitats de grisos, els decorats naturals de Baviera, a Lubeck, a Txecoslovàquia, tenen més de llegenda que de sospirs expressionistes. Els preciosos prats serens, els cels blancs i grisos del Bàltic, les cases escalonades de Bremen angoixen més que els decorats creats a un estudi. Nosferatu és imatge de la pesta, envaïda per rates. La pesta imatge-símbol de Nosferatu, o Nosferatu imatge de la mort.

Virmaux, Alain ; Virmaux, Odette. Dictionaire du cinema mondial.[Monaco]: Éditions du Rocher, 1994.

Bibliografia

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Aguilar, Carlos. Nosferatu, el vampiro. En Cine fantástico y de terror alemán (1913-1927). San Sebastian: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [2002]. Pàg. 255-266.
Belmonte Navarro, Antonio. Murnau: la luz inquieta. Madrid: Ártica, DL 2011.
Berriatúa, Luciano. Nosferatu: un film erótico, ocultista, espiritista, metafísico. Valladolid: Divisa Home Video, 2009.
Cintra Ferreira, Manuel. Nosferatu. En 100 dias, 100 filmes. Lisboa: Cinemateca Portuguesa, 1994. Pàg. 15-16.
Domarchi, Jean. Murnau. En Anthologie du cinéma, vol. 1. París: AvantScène, 1966. pàg. 333-384.
Dracula in the twilight. En German film and literature: adaptations and transformations. Eric Rentschler (ed.). New York: Methuen, 1986. pàg. 2539.
Eisner, Lotte H. F.W. Murnau. [Paris]: Le Terrain Vague, 1987.
Elsaesser, Thomas. No end to Nosferatu. En Weimar Cinema: An essential guide to classic films of the era. Noah Isenberg (ed.). New York: Columbia University Press, 2008. Pàg. 79-94.
Hensley, Wayne E. The contribution of F.W. Murnau's Nosferatu to the evolution of Dracula. “Literature/Film Quarterly”, vol. 30, núm. 1 (2002), pàg. 59-64.
Lansing Smith, Evans. Framing the underworld: threshold imagery in Murnau, Cocteau, and Bergman. “Literature/Film Quarterly” vol. XXIV, núm. 3 (1996), pàg. 241-254.
Lefebvre, Thierry. Les métamorphoses de Nosferatu. “1895” núm. 29 (déc. 1999), pàg. 61-77.
Leutrat, Jean-Louis. Nosferatu et La terre qui flambe. 'Faire des caches, faire de l'art'. “Positif”, núm. 428 (oct. 1996), pàg. 73-76.
Nosferatu (Nosferatu, eine Symphonie des Grauens)(DVD). Valladolid: Divisa Home Video, 2009.
Nosferatu el vampiro. En Pedrero Santos, Juan A. Terror cinema: cine clásico de terror.Madrid: Calamar, cop. 2008. Pàg. 36-38.
Nosferatu, le vampire. En Beylie, Claude. Vers une cinémathèque ideale. [Paris]: Henry Veyrier, 1982. Pàg. 38-43.
Nosferatu,eine Symphonie des grauens. En Fantastique et realisme dans le cinema allemand. Bruxelles: Musée du Cinéma, 1969. pàg. [40-41].
Patalas, Enno. Les restaurations du "Nosferatu" de Murnau: intertitres, couleurs et musique./ Restoring Murnau's "Nosferatu": title cards, colors and music. “Cinémathèque” núm. 21 (Spring 2002), pàg. 116-133.
Roth, Laurent.Dracula meets the Zeitgeist: Nosferatu (1922) as film adaptation. “Literature/Film Quarterly”, vol. VII, núm. 4 (1979), pàg. 309-313.
Silver, Alain ; Ursini, James. The Vampire film: from Nosferatu to Bram Stoker's Dracula. New York: Limelight, 1993.
Tone, Pier Giorgio. Nosferatu il vampiro di Friedrich Wilhelm Murnau. Acireale ; Roma: Bonanno, cop. 2013.
Unrau, Rona. Eine Symphonie des Grauens or The terror of music: Murnau's Nosferatu. “Literature/Film Quarterly”, vol. XXIV, núm. 3, (1996), pàg. 234-240.

Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (1922) de Friedrich Wihelm Murnau (1888-1931), va més allà del mite. S’ha convertit en una pel·lícula eterna, tant perquè és una adaptació no reconeguda del personatge de Dràcula com per la seva aportació visionària a la realització i plasticitat cinematogràfica.

Narrativament impecable, Murnau era un visionari de la innovació escenogràfica. El fons on queden enquadrats els personatges tenen molt a dir artísticament. Pioner en utilitzar escenaris naturals dins de les narratives de ficció, fuig dels platós cinematogràfics recreadors d’artificialitats, ideals pel cinema expressionista pictòric de Das Kabinett des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920).

Cada escena de Nosferatu és un quadre expressionista que podria emmarcar-se per ell sol. L’enginy de crear atmosferes d’una subtilesa captivadora amb un simple cop de maneta en el muntatge és fascinant. L’acceleració dels fotogrames per segon permet convertir un carruatge dirigit per un misteriós personatge en una seqüència fantasmagòrica i inquietant. La sala de muntatge pren importància en treballar-se des d’allà els efectes visuals, com els arbres que són negatius no positivats capaços de transportar-nos a un bosc espectral.

La tirania com a metàfora d’una Europa en profunds canvis polítics i socials, ressorgint d’una de les grans tragèdies del segle XX com la Primera Guerra Mundial i de camí a la segona. Personatges com Nosferatu, Caligari, Golem, o el Dr. Mabuse són els mals que assetgen la població i els porten cap a la mort. L’Expressionisme va reflectir perfectament un estat d’alegria absent i d’una llibertat que conduïa a la mort. Un crit d’angoixa que reprimia l’aburgesament de l’Impressionisme de començaments de segle.

Mar Canet (La Casa del cine)

Consulta L'expressionisme alemany