Nos vies privées

Drama sentimental i film de terror alhora, Nos vies privées oscil•la entre dos pols, com la parella que es divideix i s’allibera dels seus afectes voluminosos a la seqüència final del ball on el personatge femení s’arrenca furiosament d’una realitat que ha esdevingut insostenible com als films de Claire Denis (Beau Travail) o de Philippe Grandieux (La vie nouvelle). Aquestes referències no són fortuïtes ni superficials. Juguen un paper important en el cinema de Denis Côté, dins dels enfrontaments interiors d’una humanitat que és alerta, amenaçada per qualsevol xoc tectònic que pot sorgir. L’estructura esquizoide del film afavoreix aquesta capbussada en espiral a les zones incertes on la il•lusió mina de manera solapada el primer esclat d’un retrobament molt seductor, ràpidament condemnat a la desintegració. Quines bèsties salvatges s’amaguen al Jardí de l’Edèn improvisat, que tanca el bosc de les paraules on vaguen els amors depredadors? Més enllà dels cossos perfectes del món virtual, per suposat que hi ha un cel rosat de promeses futures (associades aquí al sexe femení), però què amaguen la realitat i aquest cel? Quins núvols amenacen ombrejar la fràgil plenitud? Què hi ha més enllà del desig immediat, més enllà d’aquesta crida vertiginosa on comença la relació amb l’altre, on comença una vida privada comuna, el viure junts? Què hi ha de la nostra identitat “nacional”, de la nostra identitat sexual, i d’aquelles pors que ens uneixen? Hi ha tants temes que el film declina en filigrana una intriga minimalista conduïda amb talent.

Més ferma que a Les états nordiques, la càmera del cineasta sap instal•lar un clima uníson de la natura eslava dels protagonistes i dels dos precisos i intensos actors que irradien a la pantalla la seva presència lluminosa i inquietant. El boscatge suís ens recorda aquells boscos de bedolls de Wajda, els paisatges màgics de boira evoquen les elegies endormiscades de Sokurov. Pudorós de natura, Denis Côté s’atreveix amb l’apropament de les pells, amb els silencis, encarna amb les seves visions dibuixades delicadament el sinuós territori d’un hipotètic estat d’enamorament. Després el film bascula, la càmera es fa més febril, més el•líptica, aleshores la il•lusió s’empara de la realitat i l’estreta vertiginosament. La casa aïllada i el cementiri de cotxes encantat per qualsevol monstre insignificant esdevenen l’ombra del bosc de l’inconscient on els instints inquietants perden el temps. La càmera s’alia amb el monstre, volteja a certa distància la poruga parella que passeja sota la nostra insatisfeta mirada. La distància entre ells es fa cada cop més gran, inexorablement. Els monstres han pres possessió dels personatges com amb Zulawski.

Grugeau, Gérard. Nuages dans un ciel rosé du cinéma.“24 images”, núm. 134 (oct.-nov. 2007), pàg. 69.