Nightcrawler

Dan Gilroy, en el seu debut en la direcció, submergeix a l'espectador en el costat més sensacionalista, més groguenc del periodisme televisiu, traçant una senda de degradació per als seus personatges que els arrossega a desdibuixar, darrere de l'audiència, els límits d’allò moralment acceptable. En el seu univers de notícies locals, no importa l'interès real, ni el pes específic de les notícies, sinó el seu impacte visceral sobre els seus espectadors: per aquest motiu és tan útil la manca d'escrúpols que exhibeix Lou Bloom (Jake Gyllenhaal) a l'hora de saltar-se la barrera del decor, d'apropar la càmera a la desgràcia aliena. Gilroy no es limita a construir un noir periodístic que beu. en la seva bellíssima forma de retratar Los Angeles de nit, del cinema de Michael Mann -no és casual, en aquest sentit, que el director de fotografia, Robert Elswit, escollís rodar les seqüències nocturnes amb una càmera de cinema digital Arri Alexa-, sinó que també descriu el procés d’autodescobrimient d'un sociòpata que troba en les notícies un vehicle per explorar la seva amoralitat, recolzant-se en la seva absoluta falta d'empatia com eina per manipular la realitat al seu gust.

Impulsat per l'ambició, per la necessitat d'esgarrapar share a la competència, Bloom aplica rigorosament les màximes sensacionalistes de William Randolph Heartst, i a poc a poc altera, de forma cada vegada més ostentosa, la posada en escena per adequar-la a la seva idea d’allò noticiable: comença movent subtilment unes fotos de lloc -amb prou feines uns centímetres, just perquè entrin millor en quadre-, però acaba movent un cos per obtenir un enquadrament més impactant, o provocant una detenció per filmar la persecució en exclusiva. En el fons, està creant ficcions modulades a partir del periodístic, desdibuixant els límits entre la realitat i la ficció de forma interessada, la qual cosa li permet a Gilroy plantejar, de forma més agressiva (i menys amable) que la ficció televisiva de Sorkin, on estan els límits morals del noticiable. Per això, al mateix temps, Nightcrawler és un retrat molt cru, desagradable, sobre una societat, la nord-americana, infectada pel mercantilisme, anestesiada per la imposició dels credos neoliberals.

El serpentí personatge de Gyllenhaal és, al cap i a la fi, un exemple perfecte d'aquest emprenedor fet a si mateix sobre el qual s'ha construït el mite d'Estats Units -els seus discursets de business school, i la seva actitud agressiva i devastadora, defineixen molt bé el tipus de figura en la qual s'inspira, i que és fàcil de trobar en desenes de start-ups de moda-, i que ha trobat en la profunda crisi econòmica que encara arrosseguem, i en la desesperació que aquesta provoca en tots els que li envolten, una oportunitat de negoci. Una vegada l'ambició de Bloom comença a alimentar-se dels xecs progressivament més suculents que li proporciona Nina (René Russo), es converteix en una força centrípeta que creix a partir de les seves mentides, les seves manipulacions i, sobretot, la seva habilitat per humiliar i rebaixar moralment a competidors com Joe (Bill Paxton) i a treballadors com Rick (Riz Ahmed).

Alguna cosa que l'entorn periodístic no solament no condemna, sinó que abraça amb indignitat, triant ignorar hipòcritament el costat més brut de la professió: ja no és la religió la que renta les consciències de les classes pudentes nord-americanes, sinó l'accés als diners. Gilroy és, per descomptat, tan moralista com Sorkin, però disfressa el seu discurs de manera diferent, més a to, en certa manera, amb el cinisme regnant: si el guionista de The Social Network (David Fincher, 2010) jutja a la societat contemporània a través dels discursos dels seus personatges, els protagonistes de Nightcrawler ens impulsen al fet que siguem nosaltres, els espectadors, els qui la jutgem, personificant en pantalla el més menyspreable de la mateixa.

Alarcón, Tonio L. Así se lo hemos contado. “Dirigido por”, núm. 452 (feb. 2015), pàg. 38.