Dossier Film (INCLÒS A Jarmusch, Lynch i Schrader)
- Baron, Anne-Marie. Night on Earth. “Cinéma”, núm. 483 (déc. 1991), pàg. 26.
- Casas, Quim. Noche en la tierra. “Dirigido por”, núm. 204 (jul.-agosto 1992), pàg. 72-73.
- Derobert, Éric. Les noctambules peuvent relire Hegel. “Positif”, núm. 370 (déc. 1991), pàg. 42-43.
- Fisher, Bob. Night on earth: quirky cab fare. “American Cinematographer”, vol. 73, núm. 6 (June 1992), pàg. 26-32.
- Guarner, José Luis. Noche en la tierra. “Fotogramas”, núm. 1788 (agosto 1992), pàg. 5.
- Noche en la tierra (Night on Earth)(DVD). Madrid: Avalon Productions, DL 2005.
- Ródenas, Gabri. Noche en la tierra : Jim Jarmusch (1991). Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2009.
- Rodríguez, Hilario J. ; Tejada, Carlos. Jim Jarmusch. Madrid: Cátedra, 2014.
- Romney, Jonathan ; Keogh, Peter ; Hoberman, J. Roadside attractions./ Home and away./ Night on earth. “Sight & Sound”, vol. 2, núm. 4 (Aug. 1992), pàg. 6-8,59.
- Valot, Jacques ; Bassan, Raphaël. Très brèves rencontres./ Dandy fin de siècle. “Revue du Cinéma”, núm. 477 (déc. 1991), pàg. 16-19.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Tots els capítols al•ludeixen a les idees de confessió i ceguera, ja sigui d’una manera explícita (com els episodis de Roma i París) o de manera metafòrica (Los Ángeles, Nova York, Helsinki). A cada episodi es produeix una trobada en un espai enormement reduït i s’estableix un diàleg on, en un intent de comunicar-se l’un amb l’altre, es confessen secrets, records i pensaments. L’automòbil ja no és el “taüt metàl•lic” on es realitza en soledat un trajecte cap a la mort, com a les pel·lícules del malson americà (especialment a Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976) i The Killing of a Chinese Bookie (John Cassavetes, 1976), sinó una mena de confessionari en moviment on dos personatges comparteixen, amb millor o pitjor resultat, la seva humanitat. A mesura que dialoguen, la ceguesa, és a dir, la incapacitat de descobrir la semblança en la diferència, va definint a l’un i a l’altre. Al principi Corky no veu que un passatger com Victoria exigeix un tracte cortès i, al final, Victoria no és capaç d’entendre que Corky senzillament no desitja ser una estrella de cinema. Helmut no entén que Yoyo el pugui suplir i conduir el taxi (“No està permès”, li diu), de la mateixa manera que Yoyo no comprèn que ell no compti el nombre de bitllets per la seva falta d’interès en els diners. El personatge femení de París, definida físicament per la ceguesa, demostra al taxista que “veu” la realitat igual o millor que ell: “Sóc com tu, bec, assaboreixo les coses, escolto música...faig l’amor amb cada porus del meu cos. Fins i tot vaig al cinema, on sento i percebo les pel·lícules”. Però és quelcom que el taxista no entén. Mika tampoc comprèn la situació que va viure Aki el dia anterior i la raó per la que està completament borratxo, de la mateixa manera que els amics d’Aki en un principi no s'adonen que la desgràcia de Mika és, en realitat, molt pitjor.
La confessió i la ceguesa es poden entendre també com una trobada entre l’experiència i la innocència, especialment si pensem en l’interès que Jarmusch ha tingut sempre per l’obra en general del pintor i poeta William Blake i, en particular, per les seves Songs of Innocence and Experience. La visió crítica de Jarmusch s’expressa mitjançant la ironia, de la que se serveix per demostrar que moltes vegades el personatge que per a la societat està “experimentant” és, en realitat, un “innocent” desconeixedor de les veritables lleis del món. Corky, Helmut i la dona cega ensenyen als passatgers allò que Jarmusch considera tres valors essencials que sembla que s’han perdut actualment: la modèstia, la integritat i el contacte físic amb allò que ens envolta. Davant d’ells, la pressumpció, l’obsessió pels diners i el distanciament del món, fan dels “experimentats” desconeixedors d’allò que realment “importa”. Tot i això, Jarmusch evita caure en falsos maniqueismes. Cap dels seus personatges és totalment innocent o experimentat; Helmut també aprèn de Yoto (l’idioma, l’ofici, la ciutat), i la dona cega tampoc “entén” el problema del taxista africà (ja que se’n riu d’ell quan xoca amb un altre cotxe).
Al final de cada capítol es produeix un canvi on es deixa entreveure la humanitat compartida en la dissemblança. Però el lector no ha de pensar que aquest canvi és clar i aparent com ho són en altres contextos la redempció del cowboy o la mort del dolent. A Jarmusch tot és mínim; els seus canvis sempre es visualitzen en petits detalls per moments gairebé irreconeixibles. Observar la transformació a les seves pel·lícules a vegades resulta tan difícil que apreciar el moviment d’un gira-sol. I, tot i això, aquest gira-sol, com al poema de Blake, es mou [...]. El sentit de regeneració, de canvi, de dinamisme, de la vida vista com un cicle present a Stranger than Paradise (1984), Down by Law (1986) i Mystery Train (1989), tornar a aparèixer. Jarmusch segueix entenent les seves pel·lícules com poemes de transformació, com històries que verifiquen la màxima que donava títol a un dels llargmetratges de David Mamet: Things Change (1988) [les coses canvien].
Viejo, Breixo. Jim Jarmusch y el sueño de los justos. Madrid: JC, 2001.