Night and the City

Night and the City (1950) comença amb el típic narrador omniscient en tercera persona que ens avisa del lloc on es desenvoluparà l'acció. Seguidament veiem com un home corre de pressa enmig de la nit i es fica per carrerons  fins a arribar a un portal, en una seqüència de tractament documental per la profusió de grans plans generals. Es tracta del nostre protagonista, que d'aquesta manera tan visual, sembla estar condemnat des d'un principi. Després el film dissecciona la fugida cap a endavant de Richard Widmark, que està obsessionat per fer diners fàcils i no li importa trair o enganyar a qui sigui, clar que alguns dels que l’envolten fan el mateix amb ell.

Per això, el retrat que es fa de les gents dels baixos fons és cruel i no dóna lloc a concessions, excepte en allò referent a determinades matèries tradicionals. Així, Sullivan se suïcida després de ser abandonat per la seva esposa, que al seu costat i li demana perdó després de comprovar l'estafa de Widmark, encara que realment desitja els seus diners i la vida regalada que tenia abans àdhuc odiant-li. Això es nota en el seu to de veu mig tremolós i ple de temor, mentre observa al seu marit d'esquena i no sap encara que està mort. Després també s'assabenta que ha fet testament i a ella no li ha deixat res de res, ni les gràcies, per la qual cosa es desespera. O el gàngster, que veu morir en els seus braços al seu pare i fa responsable de la mort al nostre protagonista, quan realment no té molt a veure, si no és per haver començat l'embolic, la qual cosa denota una transferència de la culpa cap a Richard Widmark, per venjança i per treure-se’l del mig, donada la seva habilitat i xerrameca per entabanar a la gent, qüestió aquesta que representa una amenaça real com a possible competidor.

De qualsevol forma, els diners és l'única motivació que mou i dóna vida a tots els personatges dels baixos fons londinencs, per la qual cosa són capaços de matar, trair, enganyar o fer el que calgui amb tal d'obtenir moneda de curs legal. Tot la qual cosa podria prendre's com una analogia que transcendeix a la pel•lícula i estableix un cert paral•lelisme amb la situació d'alguns en la Cacera de bruixes perquè, com va dir Orson Welles, molts dels delators ho van ser simplement per salvar la piscina. Quant a la posada en imatges, són interessants les seqüències rodades en els exteriors on la foscor nocturna i els carrers, al costat de llocs mitjà derruïts, són protagonistes visuals i proporcionen d'una forma coherent la idea d'ofec i ansietat als quals està sotmès Richard Widmark, que malgrat travessar alguns moments d'eufòria immediatament després torna a estar en la corda fluixa. Per contra, les escenes d'interior tenen un tractament més estilitzat pel que fa a la planificació, que és més propera als personatges, la qual cosa en ocasions reuneix elements simbòlics si ens fixem en el muntatge d'alguns moments. I és que no hem al•ludit encara a una qüestió bastant comuna en part del cinema negre de finals dels anys quaranta: es tracta del muntatge per juxtaposició de dos o més rostres en primeríssim primer pla, amb la finalitat de significar d'una manera palesa la tensió psicològica existent o, també, la caiguda en compte d'alguna cosa important en el progrés narratiu i, fonamentalment, l'assumpció o transferència entre ells d'alguna qüestió moral o relacionada amb la moral.

Com és lògic, la fotografia es troba a l'açada de les circumstàncies i aporta prou qualitat expressiva a Night and the City, sobretot en les seqüències d'exteriors. Esment especial mereix l'última, la seva visualitat és excepcional, tant en l’aspecte fotogràfic com en la posada en escena. Així, Widmark es troba ficat en una barraca —està clarejant—, es troba desesperat i sense cap esperança. Llavors apareix la seva xicota i el vol ajudar, però ell sap que serà inútil, per la qual cosa pren l'única decisió bona en la seva vida i surt al carrer corrent i cridant, representat mitjançant un tràveling de reculada fins que entra en camp la mà de l'assassí —és el lluitador que va barallar amb Stanislaus i té el sobrenom de l’Escanyador— i el nostre home és assassinat, mentre s'insereix un pla general des d'enrere i veiem a contrallum —a la llunyania— al gàngster recolzat en el pont, com si presenciés un espectacle. A continuació passem a un dels acostaments extrems citats anteriorment i mentre que als moments clau on la reflexió i el pensament interior de la nostra heroïna són primordials, el punt de vista es fixa en ella d'una manera directa, aïllant-la de la resta dels personatges.

Luengos, Javier. Rojo sobre negro: 1930-1960 ¿neorrealismo americano? Oviedo: Fundación de Cultura del Ayuntamiento de Oviedo, 1997.