Dossier Film (INCLÒS A Hou Hsiao-Hsien)
Igual que Qianxi manpo (Millennium Mambo, 2001), Kôhî Jikô (Cafè Lumiére, 2003) i Le voyage du ballon rouge (2007), The Assassin explica un itinerari d'indagació personal mitjançant el qual les respectives heroïnes d'aquestes quatre pel·lícules es busquen a si mateixes, obrint-se pas de manera callada i silenciosa, però amb forta determinació, entre les pressions i els contextos sobreimposats -aliens als seus sentiments i a les seves necessitats íntimes- que condicionen la seva existència En això resideix, sens dubte, la qual cosa més li va poder atreure a Hou Hsiao-hsien (HHH) a l'hora de triar aquesta història d'una jove noble convertida en mortífera assassina professional, extreta d'una novel·la de la llunyana època de la dinastia Tang. Un relat típic de la tradició genèrica del wuxia, però que el director i els seus coguionistes reescriuen amb total llibertat per portar-li-ho al seu terreny.
De fet, aquí no hi ha exhibicionistes combats coreografiats, no hi ha guerrers que volin per les copes dels arbres, ni tampoc borbolls de sang al ralentí. A Hou Hsiao-hsien, cineasta interessat a filmar allò real, a capturar amb la seva càmera les subtils interaccions de les persones amb el seu entorn, no li interessa aquesta faceta acrobàtica del gènere (les escenes de combat es construeixen amb escassíssims i fugaços plans, es munten amb la sequedat tallant d'una navalla i amb prou feines interrompen el flux de la narració), però del gènere sí pren prestats, en canvi, alguns arquetips (la jove assassina, la monja que la va ensinistrar en les arts marcials, la misteriosa guerrera emmascarada, el bruixot...) i també la tipologia de certes trames (l'encàrrec criminal que ha d'executar la protagonista, la intriga palatina...), de tal manera que per descomptat no estem davant un wuxia canònic, però tampoc davant un buidatge complet de les seves convencions.
El cineasta busca simplement el seu propi i silenciós camí enmig d'una sèrie de codis i constriccions explícitament assumits com a tals. D'igual manera que “l'assassina Yinniang” (traducció literal de l'original Nie Yinniang), es busca a si mateixa convenint-se en una ombra amb prou feines visible, que es llisca silenciosament entre sedosos cortinatges mentre espia converses alienes, encimbellant-se a l'alt de les arquitectures o caminant inadvertida entre els arbres del bosc, HHH duu a terme una cerca paral·lela en esdevenir gairebé invisible per als actors durant el rodatge, emplaçant la seva càmera en exteriors per filmar a distància les converses que transcorren en interiors i conquistant, finalment, la seva pròpia llibertat creativa per reformular el gènere. D'aquesta renúncia i d'aquests límits, que tant Yinniang com HHH assumeixen per a la seva pròpia ètica i pràctica personal, neixen totes les determinacions estètiques i de posada en escena que configuren les formes i, per tant, el discurs d'un film en el qual tot és, de manera orgànica, forma i discurs simultàniament.
De gens valdrà doncs cedir a la temptació -més aviat etnocèntrica- de menysprear la certament el·líptica i lacunar estructura narrativa del film (el que implica renunciar a entendre l’elusiu relato tan minuciosament construït pel cineasta) per defensar la proposta únicament per les seves aclaparants virtuts plàstiques. Aquesta perspectiva -tan superba, en el fons- s’afanya per elogiar l'extrema sofisticació estètica de les imatges i menysprea interrogar-se pel sentit del discurs, però gens pot ser més erroni que aquesta premissa davant un film que ens planteja apassionants interrogants formals creadors de sentit i de mirada. Tot comença amb un bell i sintètic pròleg el contrastat blanc del qual i negre remitent no solament a l'estètica d'un cinema pretèrit, sinó també al passat de Yinniang, al seu maniqueu entrenament sota les ordres de la monja Jixian -germana bessona de la princesa Jiacheng, mare del governador Tian Ji'an- abans de tornar a Weibo amb l'ordre d'assassinar a aquest últim, el seu cosí, amb el qual, quan ella tenia quinze anys, Jiacheng va voler comprometre-la i del que va estar enamorada. I segueix, poc més endavant, amb la fugaç obertura del format (de l'1:1,33 es passa a l'1:1,85) en el que constitueix un evocador flashback
Heredero, Carlos Fernández. The assassin: el imperio de las formas. “Caimán Cuadernos de Cine”, núm. 43 (nov. 2015), pàg. 20-22.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema