The Naked City

Després de produir The Killers (Robert Siodmak, 1946) i Brute Force (Jules Dassin, 1947), Mark Hellinger torna a col•laborar amb aquest últim director per oferir, com en el cas dels dos treballs anteriors, una obra (The Naked City) de tons negres i aires documentals que té, en aquesta ocasió, a una gran urbs com a protagonista de la narració. La mort del productor poc després de finalitzat el rodatge de la pel•lícula i abans que aquesta es trobés definitivament muntada va permetre, no obstant això, que la Universal modifiqués algunes escenes, suprimís altres i adulterés en bastants sentits la voluntat neorealista que guiava la construcció del film. Amb això l'estudi rebaixaria la càrrega crítica de la pel•lícula en suprimir els contrastos entre l'opulència i la misèria que, com a tret constitutiu de la ciutat de Nova York (símbol del capitalisme triomfant), Dassin s'havia preocupat de ressaltar en les imatges del film. La pel•lícula s'obre precisament amb unes preses aèries de la ciutat mentre la veu en off del mateix Hellinger anuncia, a la manera de l'inserit inicial de The House on 92nd Street (Henry Hathaway, 1945), que la pel•lícula està rodada en els escenaris naturals on transcorre l'acció.

La càmera mostra a continuació alguns barris populars de Nova York, presenta a certs tipus característics d'aquests llocs i, finalment, la mateixa veu adverteix que la història que tindrà lloc a continuació és només una de les moltes que succeeixen diàriament en aquests escenaris. Sobre aquesta voluntat documental (de les set setmanes llargues de rodatge, tan sols es va dedicar un dels dies a filmar en estudis) i sobre el caràcter de botó de mostra que es pretén donar al relat, es desenvolupa la recerca que el veterà tinent irlandès Donen Muldoon (Barry Fitzgerald) i el jove agent Jimmy Habiten (Don Taylor) realitzen sobre l'assassinat d'una ambiciosa joveneta, que apareix ofegada en la banyera del seu apartament. En el curs de les seves perquisicions, els dos policies -els qui cal considerar com un precedent primerenc de les parelles d'aquest tipus que irrompen en les pantalles després de dos títols pioners com The Super Cops (Gordon Parks, 1974) i Frebbie and the Bean (Richard Rush, 1974), origen de les buddy movies o pel•lícules de col•legues policies- descobreixen que Jane formava part d'una banda de lladres de joies i que un dels seus components -l'ex boxador Willie Garzah (Ted de Corsia)- és l'assassí d'aquesta.

El desenllaç de la narració culmina amb la persecució i la mort del criminal en el pont de Brooklyn, la qual cosa dóna lloc a una de les millors i més espectaculars seqüències del film, narrada amb precisió i amb una gran inventiva i força visual. Amb el teló de fons de l'enfrontament entre els mètodes emprats per l'intuïtiu Muldoon i l'inexpert Jimmy i amb la figura de Willie Garzah apoderant-se de les escenes més tibants del relat (que es va tornant més dens a mesura que s’apropa  cap al seu tram final), el treball de Dassin es dedica, fonamentalment, a mostrar (amb la càmera) i a descriure (amb ajuda també de la veu en off) la vida diària de la ciutat en els diversos escenaris d'aquesta, però especialment en els més desfavorits. La galeria de personatges anònims que desfilen per ells contribueix a donar espessor i impressió de veracitat al retrat col•lectiu d'aquest univers, deixant entreveure, malgrat els canvis operats per la Universal, la mirada moral del director, situat ideològicament en posicions d'esquerra i objecte, per això, de la persecució macartista que es va encebar, també, en el coguionista de la pel•lícula, Albert Maltz.

En aquest retrat amb voluntat realista i en aquesta mirada compromesa és on el treball de Dassin juga, precisament, les seves millors bases, mentre que la intriga i la història narrada emmalalteixen d'un menor interès i resulten ser, gairebé, un mer suport argumental per a les finalitats que pretén aconseguir la pel•lícula. Aprofundint més en aquesta via, Jules Dassin dirigiria després dos nous títols on, al fil de les aventures d'un transportista de fruites i d'un rebel exasperat, oferiria dos esplèndids retrats de Sant Francisco en Thieves' Highway (1949) i, sobretot, de Londres en Night in the City (1950), probablement la seva millor obra.

Santamarina, Antonio. El Cine negro en 100 películas. Madrid: Alianza, cop. 1999.