My Darling Clementine

La pasión de los fuertes (My Darling Clementine, en anglès original) és la primera pel•lícula que John Ford estrena després de la segona guerra mundial, l’any 1946. Durant la guerra, Ford s’ha implicat personalment i professional en el conflicte. La seva celebritat li ha permès travessar el Rin al costat del general Patton. Seria exagerat voler veure cap referència directa al nou paper que Estats Units assumirà en el context internacional a partir de 1945. En tot cas, la dimensió mítica de My Darling Clementine podria tenir molt a veure amb la voluntat d’explicar quins són els valors del nou amo del món.

L’episodi real que dóna peu a l’argument de la pel•lícula és el duel de l’OK Corral, el mític enfrontament entre Wyatt Earp i els germans Clanton, el 26 d’octubre de 1881 als afores de Tombstone (Arizona). La llegenda parla de 30 trets en 30 segons. En el bàndol dels “bons”, a més de Wyatt Earp, hi havia els seus germans, Virgil i Morgan,  i també Doc Holliday. En el dels “dolents”, a més dels germans Clanton, Billy i Ike, hi havia Frank i Tom McLaury, i també Billy Claiborne. La dimensió mítica d’aquest episodi del Far West s’ha alimentat de contínues recreacions cinematogràfiques. La primera, Frontier Marshall de Lewis Seiler, és de 1934 i es basa en la mateixa biografia ficcionada que utilitzarà Ford l’any 1946, Wyatt Earp: Frontier Marshal de Stuart N. Lake, publicada el 1931. Altres recreacions (n’hi ha més de vint!) han estat Gunfight at OK Corral (John Sturges, 1957) amb Burt Lancaster i Kirk Douglas o Doc K (Frank Perry, 1971), una obra aparentment menor que capgira el mite, centrant-se en la figura de Doc Holliday (Stacey Ketch) i la seva relació amb Katie Elder (Faye Dunaway).

Quan John Ford filma My Darling Clementine, fa 29 anys que fa cine i encara li queden 27 anys de vida. Es troba en el punt mig de la seva carrera. És un director consagrat. La seva habilitat per combinar sentit artístic i èxit comercial, l’han convertit en un nom respectat pels grans estudis. L’any 1946 ja ha filmat uns quants clàssics del cinema. Entre d’altres, Stagecoach (1939) o The Grapes of Wrath (1949). Encara falten però, les grans obres mestres, de les quals My Darling Clementine n’és una: Fort Apache (1948), Río Grande (1950), The Quiet Man (1952), Mogambo (1953), The Searchers (1956) o The Man who shot Liberty Valance (1962), per citar-ne només algunes.

Deixant de banda tota valoració tècnica, el cert és que My Darling Clementine és una de les pel•lícules més especials de John Ford. La simbiosi entre costumisme i mite assoleix un punt especialment màgic. Una possible causa és l’equip amb què Ford s’envolta. Paradoxalment, no per voluntat pròpia. Així, Walter Brenan, tot i l’antipatia que John Ford sentia per ell (pel que sembla, el veterà sempre presumia dels seus tres premis Oscar), en el paper de pare dels Clanton, construeix un dels malvats més retorçats i brutals del western. També l’explosiva Linda Darnell, en el paper de Chihuahua, l’amant de Doc Holliday, acaba sent una de les intervencions que millor explica la dimensió tràgica de Doc Holliday, l’amic de Wyatt Earp i, en certa forma, el seu revers sinistre. I ja que parlem de Doc Holliday, gairebé ningú dubta que es tracta de la millor interpretació de Víctor Mature. El suposat “mal actor” és capaç de donar vida a un turmentat i malaltís Doc Holliday, sense que la seva corpulència resti versemblança al personatge. L’actuació de Mature es veu especialment beneficiada per la prodigiosa fotografia en blanc i negre de Joe Mac-Donald. L’escena en què Doc trenca el vas de vidre contra el títol de metge que té a la seva habitació, agafa una especial intensitat amb el contrallum tenebrós de l’escena. Amb prou feines li veiem el rostre, només el reflex sobre el marc de vidre abans d’esmicar-lo en plena fúria. Joe Mac-Donald, d’origen mexicà, molt vinculat a la Fox, després de treballar amb Ford, va dirigir la fotografia d’uns quants clàssics americans: Pinky (Elia Kazan, 1949), Panic in the streets (Elia Kazan, 1950) o Niagara (Hathaway, 1953) entre d’altres.

Però si hi ha un nom, que a més de John Ford, converteix aquesta pel•lícula en mitologia pura, no hi ha cap dubte, aquest és Henry Fonda en el paper de Wyatt Earp. L’any 1946, Henry Fonda ja és un assidu de Ford: Young Mr Lincoln (1939; Drums along the Mohawk (1939) amb la sempre fantàstica Claudette Colbert; i The grapes of Wrath (1940). També ha treballat amb alguns dels directors més importants de Hollywood:  Raoul Walsh (Spendthrift, 1936), Fritz Lang (You Only Live Once, 1937 i The Return of Frank James, 1940), Hathaway (Spawn of the North, 1938), o amb Wyler a Jezabel (1938), on es retroba amb Bette Davies.

No hi ha mite sense herois. I l’heroi sempre és innocent en la mesura que és el destí qui el col•loca en situació. En el cas de My Darling Clementine, la conversió d’una persona real en heroi mític passa per atorgar-li aquesta estranya mescla de valor i innocència. És aquí on l’actuació de Henry Fonda esdevé inigualable. En paraules de John Ford: “Vostè ha vist caminar a Henry Fonda? Doncs això és el cine”. La perfecció del seu rostre, el seu cos estiregassat i una peculiar manera de fluir, matisen la rudesa del xèrif amb una sofisticació poc habitual en el western. Pensem en l’altre gran actor-fetitxe de Ford, John Wayne, i la seva presència rocosa i gràvida. Molts dels gestos de Fonda, efectuats amb una naturalitat que traspassa la pantalla, semblen els d’una criatura: quan fa equilibris assegut sota el porxo (està content, acaba de conèixer a Clementine); quan menja ràpid i amb la boca mig oberta, amb els colzes alçats;  o la meravellosa forma amb què es planta d’un salt a la cadira de la barberia. És des de la gestualitat, del rostre i també del cos, que Henry Fonda, explica allò que al seu personatge li passa per dins. Sense restar versemblança a la història, el to enjogassat dels seus gestos, expliquen la vàlua moral de l’heroi, la seva netedat, la innocència del nen.

S’ha dit moltes vedades, i és cert, que la història real no té molt a veure amb el que explica la pel•lícula. És evident. Aquesta és la diferència entre el succés i l’esdeveniment; entre la història i el mite. Abans ens hem referit al context històric d’un país, Estats Units, que a partir de 1945 es converteix en l’àrbitre del món. Tampoc estaria de més recordar que, a diferència dels mites grecollatins i judeocristians, el western és un mite que s’escriu en directe. Un mite modern construït amb l’únic art intrínsecament modern, el cinema. Wyatt Earp mor l’any 1929, quan ja fa més de vint anys que existeix el cinema, l’any en què a Barcelona es celebra l’exposició Universal i Mies Van der Rohe hi construeix el Pavelló Alemany. Sabem que a Wyatt Earp li agradava anar als rodatges dels westerns, es trobava vells amics treballant com a figurants. John Ford el va conèixer quan encara treballava sota la direcció del seu germà Francis Ford: “En els primers temps del cine mut venia un parell de cops l’any a visitar els vells camarades i als cowboys que havia conegut a Tombstone. Alguns pertanyien a la nostra companyia. En aquells temps, jo era ajudant d’attrezzo. Li donava una cadira i una tassa de cafè i ell em parlava de la batalla de l’OK Corral (...) Era un home corpulent, molt avar amb les paraules, amb una calma sorprenent”.

És evident que John Ford no pretén explicar la història real, sinó construir el mite. També és evident, i aquí salta el seu geni, que el western, en la mesura que mite modern, passa per esdevenir, al mateix temps, document històric. Al capdavall, el segle en què es forja, el segle XIX, és el segle de la Història i de la tècnica. Així, la grandesa de Ford reconcilia en una sola forma dos aspectes que en principi s’exclouen: el realisme costumista i l’ideal mític. En aquest sentit és interessant comparar-lo amb una figura literària com Balzac. Figures fundacionals en relació a un gènere (la novel•la clàssica, el western clàssic) que en un mateix impuls construeixen un món olímpic en la mesura que ideal romàntic, però fet amb elements extrets de la realitat més prosaica. A My Darling Clementine, la obertura de la pel•lícula amb els germans Earp conduint el bestiar podria ser, perfectament, un documental. El mateix passa amb l’escena del teatre o la de l’església en construcció.

Més enllà de la relació amb la vida real de Wyatt Earp, la pel•lícula pren l’OK Corral com a pretext. Explica un nou ordre a través del joc de quatre caràcters que es relacionen dos a dos. El futur civilitzat, net, higiènic (Wyatt Earp sempre va al barber) format per Wyatt Earp i Clementine (mestra d’escola); i, de l’altra banda, la pulsió fosca, expansiva, fins i tot destructiva, de Doc Holliday (invencible i culte) i Chihuahua (una artista, seductora de Saloon). Entre aquests quatre pols neix la nova civilització moderna americana. A l’altra banda, com tantes vegades s’ha assenyalat, l’amenaça d’un arcaisme bàrbar, els Clanton. Ramaders que habiten un món sense dones (símbol evident de la seva incapacitat per fundar un ordre domèstic); sempre amunt i avall sense una veritable llar que els vinculi a la terra. Així, l’estructura de la pel•lícula s’obre i es tanca amb l’argument de l’OK Corral, però entre principi i final s’insereix una segona història on es relacionen els quatre personatges principals. Una segona història prou important per posar títol a la pel•lícula, i sàviament puntuada amb les aparicions dels Clanton, recordant-nos que en algun moment haurem de tornar a l’OK Corral. L’eficaç guió de Samuel G. Engel i Winston Miller va per feina. Fins i tot aquells fragments de registre més documental, abans n’hem citat tres, són peces imprescindibles per construir la trama. Però és en la manera en què conflueixen les dues històries, com la conclusió d’una ens porta a la conclusió de l’altra, com s’interfereixen, que My Darling Clementine esdevé una obra mestre, funcional i poèticament parlant.

Ramon Faura (Elisava)