Mrs. Miniver

Mrs. Miniver tracta d'una família anglesa de classe mitjana-alta que viu en una casa al poble fictici de Belham, prop de Londres. Està formada pel marit, Clem Miniver (Walter Pidgeon), que és arquitecte; l'esposa, Kay Miniver  (Greer Garson) —autèntica protagonista i qui dóna el nom al film—,  que és mestressa de casa, i tres fills més: el major Vin (Richard Ney), que està estudiant a Oxford, i dos germans petits Judy i Toby. Se'ns retrata la vida quotidiana d'aquesta família i dels habitants de Belham entre 1939 i 1942, és a dir, durant els últims dies de pau i els durs inicis de la II Guerra Mundial.

L'origen de la senyora Miniver com a personatge cal buscar-lo en les columnes escrites per Jan Struther en els anys 30 a The Times protagonitzades per ella mateixa i, més tard, editades en llibre el 1939. El film va començar a preparar-se a partir de l'esmentat volum però la posició d'Estats Units, que va passar de la neutralitat en la guerra a la bel·ligerància el desembre de 1941 —després de Pearl Harbour—, va fer que el guió es reescrivís; el film, aleshores, va passar a convertir-se en una cinta de propaganda política i en un clar exemple de "Hollywood va a la guerra". La qüestió està clara examinant simplement els rètols que obren i tanquen el mateix:  en el primer s’elogia la lluita del poble anglès i en el segon, al costat del “The End”, es demana al públic americà comprar bons de guerra.

És des d’aquesta perspectiva propagandística que cal veure les peripècies del matrimoni protagonista. El pare té una petita motora i amb altres habitants del poble participa en l'evacuació de Dunkerque. Mentre això passa, la senyora Miniver captura a casa seva un pilot alemany (Helmut Dantine), l’avió del qual ha estat abatut i al qual es busca des de fa diversos dies. És l'única vegada que apareix físicament un alemany en el film i no pot ser més repulsiu, no només perquè està afamat, brut  i ferit, sinó també perquè la seva sinistra, hostil i amenaçadora figura es contraposa a l'elegant, valenta i tranquil·la senyora Miniver que, malgrat la situació, controla la seva por i el captura. A mesura que avança l'acció del film estarem immersos al costat dels Miniver en la Batalla d'Anglaterra i els veurem aguantar serens els bombardejos tot i que el panorama serà cada vegada més ombrívol, la destrucció més gran i els morts més nombrosos.

El tema de la propaganda es desenvolupa també a partir de les relacions que s’estableixen entre la família Miniver i Lady Beldon (May Whitty)  i la seva neta Carol (Teresa Wright). Lady Beldon és una dona de la noblesa un xic arrogant i rondinaire; no obstant això, el personatge anirà evolucionant cap al positiu al llarg del film tot i que sempre serà una dona de caràcter i de certa extravagància.  Així, malgrat oposar-se inicialment al matrimoni entre Vin i Carol ho acaba acceptant després d'una conversa entre ella i la senyora Miniver. Aquesta, bona coneixedora de la família Beldon, li recorda com diversos avantpassats seus van tenir actituds socials més rupturistes (en el bo, però també en el dolent) i li recorda igualment el seu propi passat casant-se amb un jove que va morir en la I Guerra Mundial.

Tot això que es narra és important per dues raons:

a) El poble americà veurà amb simpatia l'anglès i la seva lluita si la seva filosofia vital és igualitària, sense privilegis ni esnobismes. Els Miniver són així i se suposa que són representatius del que és ser anglès. Són, per tant, uns aliats d’Estats Units amb els quals es pot empatitzar  ja que comparteixen valors i actituds amb el poble americà.

b) El film és una apel·lació al patriotisme anglès en temps de guerra, per això, necessàriament s'ha de mostrar una societat interclassista on tothom aporta el seu esforç en la mesura de les seves possibilitats. Al film no hi ha lluita de classes ni enfrontaments socials, només solidaritat, empatia i unitat davant l'enemic. Cal recordar que el primer ministre anglès, Winston Churchill, era conscient del valor simbòlic de Mrs. Miniver que va ser, a més, molt popular entre els propis anglesos i que els retratava com a gent comú que resisteix i lluita contra el poderós enemic alemany. 

Tot i ser important l’apropament al film des d’una perspectiva propagandística, no hem de pensar que aquest no té genuïnes qualitats artístiques: és una història ben filmada i  interpretada i que realment commou. Això explica el seu èxit de públic i també el seu reconeixement per part de l’Acadèmia de Hollywood.  Recordem que Mrs. Miniver va triomfar a la 15a edició dels Oscar -al març de 1943- obtenint-ne sis: millor pel·lícula, millor director, millor actriu (Greer Garson), millor actriu de repartiment (Teresa Wright), millor guió adaptat (George Froesbel, James Hilton, Claudine West i Arthur Wimperis) i millor fotografia en B/N (Joseph Ruttenberg). Va ser el primer dels tres films que va obtenir l’esmentat reconeixement —sent els altres dos  The Best Years of Our Lives (William Wyler, 1946), un film sobre els ex-combatents i les seves dificultats per tornar a la vida civil, i Ben-Hur (William Wyler, 1959) —.

Malgrat tot això, l’obra de William Wyler  ha estat objecte, a nivell de crítica, de diverses polèmiques no buscades necessàriament pel director. Així, el seu nom ha estat contraposat al de John Ford, sent un o altre vilipendiats pels crítics en funció del partit que prenguessin. Així mateix la popularitat del concepte de "cinema d'autor" va fer que determinada crítica no considerés a Wyler com a tal, ja que no tindria l'estil definit (tal és l'acusació d'Andrew Sarris). Per contra, tot i això, André Bazin el defensa en un celebrat article on el qualifica de "jansenista de la posada d'escena". Vist des de la perspectiva d'avui dia hi ha qui considera Wyler com un director referencial del Hollywood clàssic, cas de, per exemple, Àngel Comas.

Aquest és el film en el qual es van conèixer Richard Ney i Greer Garson, ell fent de Vin, el fill, i ella de la seva mare, la senyora Miniver. Encara que es portaven 12 anys de diferència van estar casats entre 1943 i 1947, divorciant-se llavors. Segurament aquest divorci explica per què Ney no apareix en la seqüela The Miniver Story (H.C. Potter, 1950) en què Greer Garson i Walter Pidgeon repeteixen els seus papers i la història se centra en els altres fills del matrimoni, uns Judy i Toby ja adults.

Joaquim Puig (Universitat Autònoma de Barcelona)