Menschen am Sonntag i À propos de Nice

Aquesta notable sessió doble ens brinda l'oportunitat d'establir un curiós diàleg entre dues obres fundacionals del cinema europeu.

Són iguals però diferents al mateix temps. El que ens convida a transitar per un ric camí dialèctic. Iguals perquè es tracta de dues òperes primes, ni Vigo ni Siodmak havien rodat abans. Les dues estan emmarcades en dues ciutats Berlín i Niça i van ser rodades durant un període d'entre guerres, l'any 1929.

La primera ens mostra, des d'un realisme humanista desenfadat i irònic, com passen un calorós diumenge d'estiu els habitants d'un Berlín en plena expansió de la República de Weimar. A la segona, Vigo carrega contra la vanitat d'una burgesia que dedica la seva vida a l'oci que li ofereix Niça com a destí de vacances.

En l’àmbit polític Vigo és contundent. La seva tràgica biografia (l'assassinat del seu pare a la presó, l'allunyament de la seva mare, la necessitat d'ocultar el seu propi cognom i la seva progressiva malaltia que el va portar a Niça) no li deixa altra opció, transformant el seu estat de melancolia en un fort posicionament moral.

La seva teoria del "punt de vista documentat" posa el film al servei de l'autor fins al punt que la pel·lícula es dedica a pensar en imatges, com és característic del cinema assaig.

Veiem la influència avantguardista soviètica a través de Boris Kaufman, germà del mestre del cinema rus Dziga Vertov.

Captant la vida per sorpresa, Kaufman rodava les imatges assegut en una cadira de rodes, donant suport a la càmera entre les cames i coberta amb una manta. Cadira que empenyia el propi Vigo, per després donar-li el seu propi sentit a través del muntatge.

Tot i la forta interpretació poètica no perd en absolut de vista el seu ancoratge polític.

D'altra banda, Menschen am Sonntag tot i que sense una intenció social remarcable i el seu despreocupat to poètic, es convertirà sense voler-ho en una mena de sinistre registre d'un moment de pau que donarà pas, molt pocs anys després, als atroços canvis polítics que van forçar als directors a fugir del seu propi país.

Treball col·lectiu d'uns autors que després es faran molt famosos a Hollywood: Robert Siodmak, Edgar Ulmer, Eugen Schüfftan, Billy Wilder, Fred Zinnemann, Curt Siodmak. (Podem jugar a rastrejar les seves petjades a l'obra)

El film, al privilegiar els moments i no l'acció, ens acosta a la vida tal com cada un de nosaltres la viu i ens indica que tot és digne de ser filmat sense necessitat de rebuscades intrigues. Mostra la bellesa de la quotidianitat, per així, partint de l'enfoc documental, reinventar la ficció.

Podem intuir ecos d'aquesta pel·lícula en algunes obres clàssiques posteriors, com a l'obra mestra de Jean Renoir Una partida de camp (Une partie de campagne, 1936), encara que estigui basat en un relat de Guy de Maupassant. Posseeix un tractament similar pel que fa al desenvolupament dels personatges a la seva quotidianitat i l'ambient bucòlic dominical.

Un anunci al principi de la pel·lícula:

"Aquestes cinc persones no havien estat filmades abans, avui tornen a la seva feina"

A manera d'experiment a mig camí entre ficció i documental, ens remet a les etnoficcions de Jean Rouch i les seves dos grans obres mestres: Crònica d'un Estiu (Chronique d'un été, 1961) i La piràmide humana (La pyramide humaine, 1961)

De tal manera que no deixem de sorprendre'ns fins quin punt aquestes obres es van avançar al seu temps.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Bellour, Raymond. Les Hommes, le dimanche = Menschen am Sonntag de Robert Siodmak et Edgar G. Ulmer : vers la fiction. Crisnée, Belgique : Yellow Now, cop. 2010.

Dumont, Hervé. Robert Siodmak : el maestro del cine negro. Madrid : Filmoteca Española ; San Sebastián : Festival Internacional de Cine, 1987.

Bogdanovich, Peter. ¿Quién diablos la hizo? : conversaciones con directores legendarios. Madrid : T&B, 2019.

Brotto, Denis. Jean Vigo : obra completa. Milano : Mimesis, [2018]

Vigo, Luce. Jean Vigo : une vie engagée dans le cinéma. Paris : Cahiers du cinéma : CNDP, cop. 2001.