Melancholia

Els inicis d’aquesta dècada van portar un cinema de catàstrofes peculiars: minimalista en la seva expressió del desastre i minuciós, reflexiu i dolgut en la seva indagació de la resposta de l’ésser humà a l’anunci de l’hecatombe. Totes de 2011, Take Shelter (Mike Nichols), Another Earth (Mike Cahill), 4:44: Last Day on Earth (Abel Ferrara), en cert sentit The Tree of Life (Terrence Malick) i Melancholia, pel·lícula que ens ocupa, aprofundien en el pensar i/o el sentir de l’home al descobrir-se i saber-se més a prop del final que del començament, en gairebé tots els casos un final inesperat i inevitable. Més o menys profundes, més o menys abstretes i gairebé sempre recolzades fortament en allò visual, aquestes pel·lícules fan servir l’amenaça exterior (concreta o no) com a pretext per a reflexionar sobre la fortalesa i la fragilitat, sobre la supervivència, sobre la por i, més ambiciós, sobre la vida i la mort.

Sorgida d’un procés depressiu i dividida en dues parts ( i un pròleg aclaparador), la pel·lícula de Lars von Trier aïlla les històries de Justine (Kirsten Dunst) i Claire (Charlotte Gainsbourg), dues germanes sobrepassades de maneres diferents per l’exterior, a la mansió on es celebra el casament de la primera. A tot allò que les desestabilitza es suma ara una cosa aliena i inevitable: l’avançament cap a la Terra del planeta Melancolía. Sota un clima d’amenaça interior (la depressió de Justine, la por de Claire) i exterior (aquell planeta, salvació d’una i horror de l’ altra), posat en escena de manera exquisida, l’autor d’Antichrist (2009) composa dos personatges extraordinaris. No només per la seva complexitat (tot el que tenen de senzills, que no simples, el concepte i la simbologia de Melancolía, ho tenen d’elaborats els seus personatges), per com dibuixa en les seves debilitats la seva manera de relacionar-se amb la vida i la mort. També perquè en ells pren decisions interessants respecte la resta de la seva filmografia: la penitència, la resignació i la redempció de les dones del relat no és igual que la d’altres protagonistes de l’obra de Von Trier.

Desirée de Fez (FX Cinema)

Sóc davant d’una pantalla negra.

Dins d’una pantalla negra.

He desaparegut alhora que ho ha fet la darrera imatge.

M’he fos en negre, també he explotat i les meves restes han estat dispersades en la nit universal.

Sóc la foscor. No sóc res més.

Vet aquí allò que sense veu em deia – allò que tothom es diu sense paraules ni esma per dir-les- en aquest instant tan breu però alhora tan infinitament allargat que separa la darrera imatge dels títols de crèdit finals de Melancholia de Lars Von Trier.

No són més de deu segons de negre total. Primer sentim dissipar-se el ressò de les notes del preludi de Tristany i Isolda de Wagner –aquesta esfereïdora ascensió, aquests incessants rebrots sonors que han preparat i acompanyat la catàstrofe. El darrer reguerall sonor de l’explosió planetària que acaba de tenir lloc també mor, expira poc a poc. El silenci.

Un silenci i una foscor profunda duradora.

Mai cap altre film, que jo conegui, s’ha atrevit a representar la llei més estricte del gènere apocalíptic (si existeix aquest gènere): la fi del món és la fi de la pel·lícula.

O a l’inrevés (tot i que aquesta inquietant equació d’escatologia fílmica, goso a dir, es pot retornar sense ser canviada una part del món): la fi de la pel·lícula és la fi del món.

Mai a la història del cinema s’havia exposat d’una manera tan dràsticament exacte allò que hauria de ser amb tot rigor un film apocalíptic digne del seu nom. A Melancholia, com si es tractés d’una radiografia sense concessió d’un esquelet vulgar, es mostra el seu ineluctable i radical signe d’igualtat o de coincidència entre, per una banda, la destrucció del món, sense cap runa, i per l’altra el punt final de l’obra fílmica que s’acaba.

Melancholia probablement sigui l’únic film que dóna resposta d’una manera tan pura i absoluta a l’exigència de l’apocalipsi cinematogràfic: que la darrera imatge sigui darrera imatge del tot, és a dir la darrera de les imatges- de les passades, presents o futures.

Per la mateixa raó mai uns títols de crèdit finals m’han semblat tan tranquil·litzadors: veure aparèixer, després d’aquests deu silenciosos segons de negre absolut, el nom de Kirsten Dunst (Justine), Charlotte Gainsbourg (Claire) i de tota la resta d’actors i realitzador, sentir la música renéixer suaument, és com tornar al món després d’un esvaïment o d’una anestèsia general.

Mentre els nostres esperits tornen lentament, ens diem: no és més que una pel·lícula, no és més que cinema.

Tractem de minorar intencionadament l’impacte de la detonació còsmica a la que hem assistit, però aquestes paraules no aconsegueixen tranquil·litzar-nos, continuen tremolant, com si ressonés encara en elles la deflagració que acaba d’emportar-s’ho tot: quan m’intento convèncer de que no hi havia més que cinema del final, després de tot, també sento ineluctablement que és un cinema del futur que actua, un cinema que prové del final de tot, després de que tot hagi desaparegut.

I és en aquest cas, estic convençuts, el final de Melancholia. No hi ha res més. És el nostre planeta que acaba d’explotar, en efecte, no és només la vida a la terra la que acaba d’ésser aniquilada (és Claire qui suggereix “podria haver vida més enllà” i Justine qui respon: “però no n’hi ha”). No n’hi ha més, és el món. No pas el cosmos mineral, sinó el món com a món, el que s’obre, com deia Schopenhauer, amb “la primera mirada”, amb la primera mirada desenganyada.

“El fos a negre d’aquells segons del final de Melancholia no es un fos de cinema. O si ho és, llavors forma part del cinema de després del no res.

Amb quin dret i amb quina seguretat podem afirmar, com acabo de fer, que Melancholia és i serà l’únic film apocalíptic de la història del cinema?

Evidentment, poden haver-hi uns altres, encara per venir, que repetiran aquesta sincronia o sobreimpressió dels dos finals –el de la pel·lícula i el del món, confirmant retrospectivament Melancholia en el seu status d’encarnació exemplar de la fórmula del gènere, com un model o paradigma. Però abans de Melancholia ja hi havia films en els que el darrer fotograma coincidia exactament amb la devastació de tot. Penso en Beneath the Planet of the Apes (Ted Post, 1970): agonitzant Taylor, (Charlton Heston) murmura en el seu darrer esglai que el dia del judici final ha arribat, tot just abans de l’explosió atòmica que destruirà la Terra. I la veu en off en una pantalla blanca conclourà:  “En una de les innumerables galàxies de l’univers, hi ha una estrella de mida mitjana. Un dels seus satèl•lits, un planeta verd i insignificant, ja és mort”. El fons a negre s’acaba al mateix temps que són pronunciades les dues darreres paraules: now dead. Aquí també semblaria que el final de la pel•lícula coincideix absolutament amb l’extinció general.

Tanmateix a Beneath the Planet of the Apes aquesta veu narrativa que encadena després o sobre la darrera imatge, que continua explicant, que deixa entreveure una seqüela que no s’ha fet però que podria fer-se algun dia: no només una continuació és possible (existeix una de fet, Escape From The Planet of The Apes (Don Taylor, 1971) protagonitzada per supervivents que han aconseguit fugir abans del cataclisme) sinó que és més aviat una sortida continguda o inscrita en filigrana amb paraules que diuen tot i no voler, en aquestes frases que deixen obert el guió per futures continuacions.

No és aquest el cas de Melancholia. Ni molt menys,fins que comencen els títols de crèdit del final, el suspens radical d’un silenci absolut que, en l’espai d’uns instants, en fa entreveure la possibilitat d’un “arxi-fons a negre”, d’una supressió total després de la darrera imatge.

El final de la pel·lícula, com la final del món, també serà el final del cinema.

L’acinema al cap i a la fi.

Peter Szendy

(fragment de l'obra: Szendy, Peter. L'apocalypse-cinéma : 2012 et autres fin du monde. Paris: Capricci, 2012.)