Mauvais sang

Reprenent una frase que ja apareixia a Boy Meets Girl (1984), a un moment de Mauvais sang, el seu protagonista Alex (Denis Lavant) li pregunta a Anna (Juliette Binoche) si creu “que existeix l’amor que va de pressa, molt de pressa, però que dura per sempre”. Per tota resposta, Alex – i l’espectador amb ell- obté un breu pla lleument alentit d’Anna inclinant el cap i sacsejant els seus mullats cabells. Lluny de ser anecdòtic, aquest episodi amb la seva negació insinuada però no confirmada, resumeix de manera supèrbia el misteri i l’extraordinària capacitat de suggeriment que nien en aquesta pel·lícula, la qual, després de la revelació que va suposar aquesta fulgurant i no menys suggestiva òpera prima que va ser Boy Meets Girl (1984), ve a significar la confirmació de Leos Carax com un cineasta no ja original sinó autènticament dotat d’un univers propi, així també d’una inventiva i d’una sagacitat pel replantejament de l’expressió cinematogràfica de les que només poden aparèixer molt de tant en tant en el panorama internacional.

Però Mauvais sang no és únicament una confirmació sinó que és també, en moltes de les seves vessants, una prolongació i expansió dels postulats ja presentats al llargmetratge anterior, als que se li afegeix ara un major grau de “suspens” argumental –molt tènue de totes maneres- que es pot deure tant a implícits deures contractuals com a una opció voluntària però que en qualsevol cas no minva la intransferible personalitat de la proposta, tot el contrari, tendeix a afavorir el major abast de les nombroses idees que decorren per la pantalla. No deixa de ser il·lustratiu que, de la mateixa manera que coincideix amb Der Himmel über Berlin (Wim Wenders, 1987) en referència a l’índole de les seves al·lusions a la infància, a l’amor, a la puresa, al desig de l’eternitat, als orígens, a la recerca del a felicitat i altres qüestions afins, Mauvais sang s’emparenta doncs amb el film de Wenders amb el continu tracte amb allò kitsch, sortejant en tots dos casos el perill d’idèntica forma, és a dir, gràcies al seu brillant recurs a l’estil, un estil que a més a més es vincula molt estretament a un qüestionament dels propis termes en els que s’ha de moure l’expressió fílmica contemporània. 

Al respecte, cal afegir que Leos Carax és, evidentment, un cineasta que parteix de la memòria cinèfila: allà hi és per corroborar-ho el seu notori i explícit homenatge a Chaplin –diàfana picada d’ullet cap als trets infantils d’Alex alhora que entranyable mostra d’afecte per l’actriu Mireille Perrier-, o la imatge de l’esplèndida Juliette Binoche convertida en transparent vocació de Lilian Gish i altres heroïnes del passat, o la caracterització de Michel Piccoli com vell i patètic perdedor en una línia renovadament clàssica –encara que sembli paradoxal- i sense oblidar la constant ombra de l’afer godardià, tan perceptible en la composició d’alguns enquadraments com l’inevitable record d’Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution (Jean-Luc Godard, 1965), ineludible punt de referència de Mauvais sang. Cinema de rostres, de silencis, elaborat gairebé pictòricament, el treball de Carax entra de ple en allò que es podria denominar un cinema “angèlic”, que remet directament al món d’aquest cineasta no menys sòlid anomenat Philippe Garrel. Però aquest caire angelical és només una de les dues bandes de la realitat, l’expressió de l’aspiració al paradís concebut per cada personatge. I és que, conscient de que tot paradís és un impossible, Carax elabora un cinema de contrastos, agredolç, basat –Godard un altre cop- en la idea de la dualitat: estatisme contra moviment, amargor contra vitalitat, el cel contra la terra, la llum vers la foscor, Aznavour contra Bowie...

Alberich, Enric. Mala sangre. “Dirigido por”, núm. 158 (mayo 1988), pàg. 68-69.

- Alberich, Enric. Mala sangre. “Dirigido por”, núm. 158 (mayo 1988), pàg. 68-69.

- Amiel, Vincent. Mauvais sang. Images d'une rencontre. “Positif”, núm. 311 (janv. 1987), pàg. 70-71.

- Benoît, L. Carax plus de moins. “Revue du Cinéma”, núm. 435 (févr. 1988), pàg. 14-16.

- Daly, Fergus ; Down, Garin. Boy Meets Girl, Mauvais sang and the nouvelle vague heritance. En Leos Carax. Manchester ; New York: Manchester University Press, 2003. Pàg. 30-102.

- Daney, Serge. Sang neuf. “Cahiers du Cinéma”, núm. 679 (juin 2012), pàg. 78-79.

- Delorme, Stéphane. Mat. “Cahiers du Cinéma”, núm. 607 (déc. 2005), pàg. 35.

- Droin, Nicolas. Leos Carax intempestif: Boy meets girl / Mauvais sang. “Jeune Cinéma”, núm. 335 (déc. 2010), pàg. 24-28.

- Gaffez, Fabien. Brisure de la rencontre: Mauvais sang de Leos Carax. “Positif”, núm. 568 (juin 2008), pàg. 105-108.

- Mala sangre. En  Ballinger, Alexander. Nuevos directores de fotografía: Lance Acord, Jean-Yves Escoffier, Darius Khondji, John Mathieson, Seamus McGarvey, Harris Savides. Madrid: Ocho y Medio, 2004. Pàg. 150-157.

- Martin, Marcel. Mauvais sang. “Revue du Cinéma”, núm. 422 (déc. 1986), pàg. 22-23.

- Mauvais sang (Rosso Sangue). En Campana, Paolo. Leos Carax: lo schermo e il doppio. Piombino: Il Foglio, 2014. Pàg. 55-86.

- Mauvais sang: The Flight of the Female. En Powrie, Phil. French cinema in the 1980s: nostalgia and the crisis of masculinity. Oxford: Clarendon, 1997. Pàg. 130-140.

- Philippon, Alain ; Toubiana, Serge. Sur la terre comme au ciel. “Cahiers du Cinéma”, nú. 389 (nov. 1986), pàg. 14-30.

- Revault d'Allonnes, Fabrice. Alex, fils de Jean. “Cinéma”, núm. 378 (nov. 1986), pàg. 4-6.

- Revault d'Allonnes, Fabrice. Jean-Yves Escoffier: amour rêvé, images rêvées. “Cinéma”, núm. 378 (nov. 1986), pàg. 6-7.

- Rosenbaum, Jonathan. The problem with poetry. Leos Carax. “Film Comment”, vol. 30, núm. 3 (May-June 1994), pàg.12-18,22-23.

- Toubiana, Serge ; Philippon, Alain ; Chevrie, Marc. La beauté en révolte. “Cahiers du Cinéma”, núm. 390 (déc. 1986), pàg. 24-32.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema