Love in the Afternoon

Diamond i Wilder van convertir la idea original de Love in the Afternoon (l’argument està extret de la novel•la Ariane, de Claude Ante, que es basava en el fet de que una noia verge, enamorada d’un home vividor, fingeix ser també una dona vividora) en una mena de comèdia d’Èdip. Així com Èdip intentant esbrinar qui va ser l’assassí del seu pare es descobreix que ha estat ell, aquí el pare d’Ariane, contractat com a detectiu per un milionari gelós, descobreix a la seva pròpia filla. També l’orquestra zíngara (Gyula Kokas, Michel Kokas, George Cócós i Victor Gazzoli, que Wilder havia descobert a un local de París) que posen al servei del seductor Frank Flannagan, com a recolzament i teló de fons de les seves arts seductores, és una mena de paròdia dels antics cors de les tragèdies gregues. També són allà per evitar-li al seductor el diàleg de la seducció i, sobretot, el diàleg de “després”. Si es disposa de somicants violins zíngars ja no es necessiten més tendreses supèrflues, el que per un Don Juan sobrecarregat suposa una gran ajuda. Alhora, els músics són també la contrapartida pel gelós solitari –precisament el cor- que se’ls emporta fins i tot a la sauna. Wilder va trobar allà un extraordinari gag, ja que l’aigua es ficava i s’acumulava a les caixes dels violins. De tant en tant els músics havien de buidar els violins i els altres les trompetes.

Per cert, Audrey Wilder interpretava un petit paper, la morena, una de les víctimes de Flannagan: una dona jove, elegant, guapa i amb molt de món; un personatge, caracteritzat no sense cert sadisme, divertit i relaxat. Encara avui es percep el brillant humor que va dominar aleshores el rodatge a París, un ambient de xampany, que la pel•lícula segueix transmetent. Love in the Afternoon és una paradoxa, una pel•lícula frívola enmig de l’extrem puritanisme dels anys cinquanta, precisament pessigollejant xampany enlloc de la rància acidesa del moralisme.

Naturalment, poden descobrir-se a la pel•lícula els temes preferits de Wilder: la simulació (Ariane) com veritat; la joventut que és més llesta que la vellesa; la innocència que té més experiència que la rutina sexual; l’amor que venç als anomenats vicis; finalment, la dona, que dóna una lliçó a l’home. A moltes pel•lícules de Wilder, aquells que aparentment tenen més experiència, els més poderosos, els que fa temps que han sortit de la closca de l’ou, al final són les titelles de les dones aparentment inexpertes, innocents i indefenses. El model de dona-nena Audrey Hepburn li sembla al director una personificació encertada d’aquesta combinació.

Wilder, Billy. Karasek, Hellmuth. Nadie es perfecto. Barcelona: Grijalbo, cop. 1993.

- Ariane (Love in the afternoon)(DVD).  [Sabadell]: Regia Films, [200-].

- Ariane. En Jacobs, Jérôme. Billy Wilder. Paris: Rivages, 1988. Pàg. 120-126.

- El Discreto encanto de Audrey Hepburn. En Rentero, Juan Carlos. Billy Wilder. Madrid: Ediciones JC, 1987. Pàg. 99-108.

- Lally, Kevin. Billy Wilder: aquí un amigo. Barcelona: Ediciones B, 1998. Pàg. 300-308.

- Legrand, Gérard. Ariane. “Positif”, núm 365-366 (juil. 1991), pàg. 103-105.

- Roth-Bettoni,  Didier. Ariane. “Image et Son”, núm. 472 (juin 1991), pàg. 44.

- Santamarina, Antonio. Las otras comedias. “Dirigido por”, núm. 312 (mayo 2002), pàg. 66-71.

- September Songs. En Dick, Bernard F. Billy Wilder. NewYork: Da Capo, 1996. Pàg. 75-86.

- Sikov, Ed. Billy Wilder: vida y época de un cineasta. Barcelona: Tusquets, 2000. Pàg. 575-589.

- Throne, M. Love in the afternoon: a cinematic exposure of a 1950's myth. “Literature/Film Quarterly”, vol. 16, núm. 1 (Jan. 1988), pàg. 65-73.

- Wilder, Billy. Karasek, Hellmuth. Nadie es perfecto. Barcelona: Grijalbo, cop. 1993.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema