Lost Highway

Segons Lynch, l’espurna d’on va néixer la pel·ícula Lost Highway, primer llargmetratge després de Twin Peaks: Fire Walk with Me (David Lynch, 1992), procedeix del seu mateix títol, extret d’un llibre de Barry Gifford, a qui li va proposar que escrivís la pel·lícula amb ell.

La carretera del títol està present en els crèdits inicials i en les darreres imatges: és una imatge senzilla d’aquesta cinta espai-temporal que s’enrotlla perpètuament sobre ella mateixa com una cinta de Moebius i que el cinema, més que cap altre art anterior, és apte per representar. Superbs crèdits, per altra banda –admirablement adaptats a la cançó de David Bowie I’m deranged, i a la seva pulsació frenètica i desajustada- filmats des d’un cotxe que volta per la nit a tomba oberta, amb la línia groga que debana sota les seves rodes.

David Lynch comentava que li agrada treballar –amb associació d’idees, sense racionalitzar- amb Barry Gifford, perquè és un escriptor més aviat dispers, el que li dóna molt d’espai al director. Rellegint la novel·la de Gifford Wild at Heart, un se sorprèn, efectivament, en comprovar que vigila, fins i tot quan escriu abundants diàlegs, que hi hagi en ells un misteri, un forat. Un dels procediments d’escriptura que utilitza és, contràriament a molts escriptors, no donar mai indicacions sobre la manera com el diàleg dels seus herois és vocalitzat i pronunciat per ells: res de “gemeix” o “rugeix”, res de “amb veu clara” o”amb una lleugera ironia”, etc...

Diferents cops a Lost Highway un se sorprèn a causa del caràcter obert, ambigu o indecís dels diàlegs, que li permeten al realitzador afegir, mitjançant un lleuger desfasament, una ambigüitat suplementària. Així, al principi, Renee Madison li diu al seu marit que es quedarà a casa per llegir. “”Llegir què?”, replica Fred, i ella no respon. És absolutament impossible en sentir el diàleg saber què sobreentén ell, i la manera com Lynch s’ho fa dir a Bill Pullman afegeix un to fosc que no és el sobreentès habitual, que no exactament res...

Es va escriure una primera versió de Lost Highway per a Ciby 2000 però, segons Lynch, van trigar massa temps a donar la seva aprovació. Lynch conservava el final cut, com feia sempre des de Dune (David Lynch, 1984), però això implicava un salari menys elevat i un pressupost més ajustat.
La idea decisiva va arribar al cap de Lynch la darrera nit del rodatge de Twin Peaks: Fire Walk with Me. El guió va prendre aleshores una nova direcció. Era la idea d’una parella que viu a una casa i els hi arriba per correu una cinta de vídeo. Quan la miren, és la façana de casa seva.

Una altra font va ser una escena explicada per Lynch com viscuda per ell mateix: es desperta un matí, sent com sona l’intèrfon i sent la veu d’un home que l’anomena Dave: “Jo dic sí! I l’home diu “Dick Laurant (amb a) ha mort”. Aleshores li dic “Què?” i ningú torna a contestar. No podia veure l’entrada de casa, a no ser que anés a l’altra punta per mirar pel finestral i allà no hi havia ningú. I no sé qui és Dick Laurant (...) Juro que és una història autèntica” afegia Lynch sense fer cap al·lusió al fet que el nom, real o imaginat, té les mateixes inicials que el seu. En l’estar escrita directament per la pantalla, Lost Highway difícilment pot ser explicada d’una altra manera que com es desenvolupa, és a dir, sense racionalitzar-la.

Després dels crèdits comentats anteriorment, veiem un home (Bill Pullman, excel·lent en la seva sobrietat) a casa seva, mal afaitat, de matinada. Sona l’intèrfon i una veu d’home pronuncia la frase fatídica. L’interior és un disseny minimalista, subratllat pels enquadraments i la pantalla scope. Assenyalem que Lynch torna al seu format preferit, abandonat a Twin Peaks: Fire Walk with Me en benefici de l’1,85 estàndard. La bellesa dels enquadraments i l’ús magistral de l’horitzontalitat a Lost Highway fan d’aquesta potser la pel•lícula visualment més enlluernadora de Lynch.

Una miqueta més tard, l’home es prepara per sortir; du un saxo. La seva dona, Renee, una morena en camisa de dormir, li diu que no l’acompanyarà al club, que es quedarà a casa. Interpretada per Patricia Arquette, és l’arquetip de la housewife lynchiana. Entre Fred i Renee hi ha quelcom tens...

Chion, Michel. David Lynch. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2003.