A los que aman

“A los que aman al principi es deia La hora de las nubes i està basat en una història que Joan Potau havia escrit fa molts anys i que a mi m'agradava molt. Tenia alguna cosa així com un romanticisme exacerbat. Jo estava passant una època que era com que el món d'ara em pesava i això dels telèfons i les trucades perdudes, de la tecnologia... No sé, una mena d'intentar buscar refugi en una pel·lícula que encara que parlés de coses d'avui, ho fes sense totes les andròmines d'avui... Es parteix del relat que, al llarg d'una nit, un home gran li fa a un jove per explicar-li quelcom que va marcar la seva vida ja des de la infància: la història del seu amor silenciós i definitiu per la jove Matilde. En el fons, torna a sorgir aquí la necessitat de comprometre's amb la vida, amb tot el que aquesta té de patiment i de felicitat, i també la por d'anar fins al fons en l'expressió de les emocions, de manifestar-se fins al més profund, amb totes les conseqüències que això pugui implicar.

Després, una vegada que vam tenir escrita la primera versió del guió, vaig trobar una anècdota en un llibre d’Stendahl, “Ernestina, o el naixement de l'amor”, entorn d'uns rams de flors, que coincidia amb una mica del que havíem construït nosaltres. Aquesta va ser, per a mi, el senyal que estàvem en el bon camí. En el fons crec que el nostre gran dilema —parlo evidentment del dilema del primer món, al tercer món el dilema és mengem o no mengem— és el fet d’estimar, que ens estimin i que no ens estimen tant com voldríem. Molts dels nostres problemes i angoixes ens vénen d'aquí. Per a mi el segle XVIII presentava una manera molt pura, sense entelèquies, per explicar el conflicte... És una declaració de principis. És una pel·lícula dedicada a la gent que estima, que sent una gran passió que canviarà la seva vida. És una pel·lícula molt apassionada i molt púdica."

Andreu, Cristina. Isabel Coixet: una mujer bajo la influencia. Madrid: Autor, 2008

Un mirall que travessa fugaçment la pantalla amb destinació a una sala on es lliuren combats d'esgrima que fereixen els sentiments sintetitza l'esperit que presideix el tercer llargmetratge d'Isabel Coixet. En ell es reflecteix un període, el segle XVIII, que no busca l'anàlisi històrica sinó el pretext per donar a lloure unes emocions que, paradoxalment, no són tan diferents a les quals, a molts anys i quilòmetres de distància, expressaven els protagonistes de Cosas que nunca te dije (1996). La mirada de l'espectador d’A los que aman es desdoblega, per tant, entre el que uns personatges que estimen a la persona que no els correspon voldrien veure i una representació no naturalista de la realitat, que abasta l'elecció dels actors fins a la invocació de diversos codis literaris (Stendhal), pictòrics (Watteau o Géricault) i cinematogràfics (Rohmer o Tavernier).

Des d'aquest bell però estripat cant als sentiments expressat a través de la llum, Isabel Coixet parla de l'elevat cost que exigeix l'amor. De vegades és la bogeria, unes altres fins i tot la mort, però sempre hi ha un preu a pagar per aquesta porta per la qual tot aquell que la travessa pretén arribar a la felicitat. No era fàcil donar aquest pas per part d'una cineasta de qui els productors esperaven més coses que mai et vaig dir, però A los que aman desafia el risc amb la insolència que atorga la convicció en el rigor i la coherència. Enfront de tanta impostura com la que circula per les pantalles, aquest és film que, des del seu propi títol, discrimina al públic a qui va dirigit. En qualsevol cas, solament els qui sàpiguen que l'amor i el dolor són dues cares d'una mateixa moneda sabran apreciar-ho en la seva justa mesura.

Riambau, Esteve. A los que aman. “Fotogramas”, núm. 1862 (dic. 1998), pàg. 16.