Lois Weber (1879-1939)

En els primers temps de Hollywood, Lois Weber va ser una de les directores més ben pagades, la primera (i única) dona de l’Associació de Directors de Cinema (precursora del Sindicat de Directors) i una de les primeres directores i guionistes propietària de la seva pròpia companyia.  

Va néixer a Allegheny (Pennsilvània) en una família cristiana de classe mitjana i es va fer missionera als carrers dels barris pobres, on malvivia. Com que era guapa, cantava i tocava bé el piano, va treballar al teatre, on va conèixer Phillips Smalley i el 1904 s’hi va casar. Va tenir molt èxit com a artista al teatre Hippodrome, però seguia Smalley a tot arreu amb la seva companyia de repertori i li escrivia textos a les habitacions d’hotel. El 1907 va enviar un guió a Gaumont (Nova York), on va començar a treballar d’actriu i directora. Quan el seu marit s’hi va afegir, van treballar junts i eren coneguts com «els Smalley». A Gaumont i, més endavant, a Reliance, la parella va codirigir i sovint va interpretar guions escrits per Weber.  

El 1912 dirigien la marca Rex a Universal, on produïen pel·lícules d’una o dues bobines cada setmana, comptant amb la seva companyia de repertori i amb productes innovadors. A Suspicion (1913) Weber va demostrar unes capacitats fílmiques sofisticades experimentant amb una partició triangular de la pantalla per mostrar tres situacions narratives diferents. El 1914 va acabar una producció de quatre bobines d’El mercader de Venècia, el primer llargmetratge nord-americà dirigit per una dona. Aquell mateix any, «els Smalley» van marxar d’Universal i van anar a Bosworth Productions, on Weber gaudia de més llibertat i va fer llargmetratges. A Hypocrites (1915) va atacar la corrupció, explicant la història d’un pastor lapidat fins a la mort per la seva congregació per destapar l’estàtua de la veritat nua; a la pel·lícula es mostrava un nu femení frontal que va escandalitzar els censors.  

El 1916 el matrimoni va tornar a Universal, on Weber, reconeguda com el membre dominant de la parella, va ser una de les directores més importants. Era l’única autora dels seus guions. Al plató era exigent, autoritària i detallista amb el treball dels actors. Preferia treballar amb actors de teatre, perquè «la inclusió d’actors de prestigi —deia— eleva la classe, tant dels actors de cinema com del públic que els va a veure. Veure a la pantalla homes i dones amb un veritable talent per a la interpretació fa que el públic del cinema s’acostumi a veure alguna cosa més que noies amb els cabells esbullats i nois guapos sense cap mena de gràcia». De fet, era força conscient de les qüestions de classe i sensible pel que fa a l’educació del seu públic. En aquells anys va fer unes quantes pel·lícules realistes excel·lents i molt polèmiques sobre els problemes socials contemporanis, com la pena capital a The people vs. John Doe, el consum de drogues a Hop, the devil’s brew, la pobresa i la igualtat salarial a Shoes i a favor de les mesures contraceptives però contra l’avortament («un suïcidi de la raça») a Where are my children? i The hand that rocks the cradle. 

Sempre es fixava molt en la qualitat visual i narrativa de les seves pel·lícules, perquè «si el meu missatge no arriba a ningú, només jo en tindré la culpa».    

El 1917 va marxar d’Universal per crear la seva companyia: va fer muntar un escenari de rodatge exterior de més de 1.100 m2 i va negociar un lucratiu contracte de distribució amb Universal. Al seu estudi, va escriure menys sobre problemes socials i més sobre dones, en pel·lícules com ara For husbands only, Forbidden, What do men want? o Too wise wives. Però mai no va ser sufragista. La seva millor pel·lícula, The blot, se centrava en un mestre en situació de pobresa a causa del seu baix salari, i hi va fer servir plans originals des de la perspectiva de la seva dona i va reforçar el plantejament realista amb retalls de diaris reals.  

Weber també va rebutjar les tècniques de producció en sèrie del novíssim sistema d’estudis: rodava in situ i, si era possible, seguint la seqüència narrativa. Participava en totes les fases de producció, des de la localització d’exteriors fins al vestuari, des de l’edició fins a la promoció. Considerada una «formadora d’estrelles», va llançar Mildred Harris, que aviat es convertiria en la dona de Charlie Chaplin, Anita Stewart i Billie Dove. A principis dels anys vint va ser una de les poques guionistes que es van convertir en directores a jornada completa i la premsa acostumava a esmentar Weber al costat de D. W. Griffith i Cecil B. DeMille com els principals talents de Hollywood.  

El 1922 els Smalley es van divorciar, però ella va continuar treballant al cinema amb A chapter in her life, The marriage clause, Sensation seekers i The angel of Broadway, en què una ballarina de cabaret salva la innocència d’una noia de l’Exèrcit de Salvació, un relat gairebé autoirònic escrit per Lenore Coffee. Tanmateix, a partir del 1923 el seu treball es va començar a frenar. El 1926 es va casar amb un ranxer i veterà de la Primera Guerra Mundial. El seu últim títol va ser White heath (1934), una pel·lícula contra els prejudicis racials. 

Aquesta lenta desaparició també va tenir a veure amb circumstàncies relacionades amb altres productores independents. A més, l’interès de Weber pels problemes socials en comptes de la diversió i pels problemes matrimonials en comptes del romanticisme sentimental es considerava cada cop més passat de moda. De fet, Weber encaixava més en el perfil d’una nova dona progressista, implicada en causes socials, que no pas en el de la dona moderna dels anys vint.  

Entre el 1911 i el 1934 Weber va actuar en més d’un centenar de pel·lícules, en va escriure 114, en va dirigir 135 i en va produir 14. La seva filosofia de treball era ser una artista meticulosa amb els detalls més insignificants que afectaven el tema al voltant del qual construïa la història. Tenia idees fermes sobre els problemes morals i socials. «No hi ha cap classe ni cap individu —va escriure un crític— que no rebi propostes reconfortants d’una pel·lícula de la senyora Weber.» A més, sempre deixava clar que calia distingir «el sentimentalisme dels sentiments de debò, la impostura de la veritat».  

En un llarg article publicat a Motion Picture Magazine el juny del 1916, titulat «Lois the Wizard», es deia el següent: «Poques dones del cinema tenien la particularitat de poder escriure els seus propis guions, actuar i, a més, dirigir la producció […] Segurament això és molt interessant per a qui afirma que el sexe dèbil és capaç de fer el que fan els homes.» 

Giulia Muscio