Dossier Film (INCLÒS A Una lliçó d'André S. Labarthe)
Llicó 3
Fitxa tècnica
Shirley Clarke, Rome is burning (1970-1996)
Gener 1968: en un apartament de Nova York Shirley Clarke rep la visita de Jacques Rivette i Jean-Jacques Lebel. La càmera circula i el món canviarà. Què és el cinema underground? Què és el cinema militant? Son preguntes que es posen els assistents i Clarke procura donar-hi la resposta.
La figura de Clarke és molt important pel cinema dels anys 60. La reivindicació del Black Power, de l’homosexualitat, el parlar de la droga obertament són elements que caracteritzen el treball d’aquesta dona que va posar en dubte la estructura de distribució creada per Jonas Mekas i la pròpia Clarke el 1962, una cooperativa que alimentava universitats i centres culturals de cinema independent. Clarke volia accedir als circuits comercials i això no va agradar a Mekas i altres cineastes, que van marginar Clarke que, a partir de 1970, es dedicarà al vídeo experimental. De fet, ella mateixa no es mostrava massa amoïnada pel futur de la seva obra: Les pel·lícules són fetes per ser vistes en el seu moment. Les que he rodat en el passat ja no m’interessen.
Rome is burning és un moment màgic escriu Christophe Derouet a Les Inrockuptibles, tot comparant el film de Labarthe i Burch al que Michaux explica de les seves experiències amb la mescalina. Shirley Clarke parla i pontifica, es mostra intel·ligent i petulant alhora, i la pel·lícula dóna la sensació de voler captar allò que és infilmable. Yoko Ono, callada, assisteix al debat.
Van Gogh à Paris, repérages (1988)
David Cronenberg: I have to make the word be flesh (1999)
David Cronenberg ha transformat en profunditat el gènere fantàstic, sotmetent-lo a tota mena de trasplantaments, ja siguin orgànics, sociològics o metafísics. L’entrevista ens permet comprendre perfectament la seva estètica audaç, basada en una redefinició de la monstruositat, la ciència i la sexualitat.
El dispositiu és molt despullat, com un reflex del personatge entrevistat que té la reputació derivada de la fredor quirúrgica de la seva obra. Pero sota l’aparent senzillesa la posada en escena ens porta d’un secret a un altre a partir de tres eixos de circulació: per un cantó l’entrevistador Serge Grünberg, autor d’una brillant monografia sobre el cineasta, per l’altre el propi entrevistat que apareix atent i concentrat i parlant amb una veu dolça. Per últim dues pantalles de televisió que il·lustren algunes de les afirmacions. Al darrera, un passadís que és tal i com havia de ser....de color vermell sang. (Valérie Cadet, Le Monde, octubre 1999).