Dossier Film (INCLÒS A Cinema clàssic)
L'inferno
Fitxa tècnica
La crítica diu
El cinema en els seus primers temps es proposa aviat dur a la pantalla la biblioteca ideal de l’italià del poble i, després, els repertoris teatrals i operístics.
En suma, Dante, Homer, Petrarca i Boccaccio conviuen en bona companyia amb Carolina Invernizio, Eugene Sue, Alexandre Dumas, Giuseppe Verdi, Pietro Cossa i Zevaco. Aquest trasbals d’un sistema a un altre és continu: entre 1908 i 1923 es realitzen fins a cinc versions d'Els Nuvis de Manzoni; Els darrers dies de Pompeia és portada a la pantalla per primer cop en 1908, mentre que ja en 1907 apareix la primera adaptació cinematogràfica del Fornaretto di Venezia basada en el cèlebre drama de Dall’Ongaro. En 1908 trobem un Comte de Montecristo de Dumas, un Rigoletto, que obre el riquíssim filó d’adaptacions cinematogràfiques d’obres líriques, i un Galileo Galilei que pot incloure’s en la sèrie «vides d’italians il·lustres». L’any següent és el torn de Shakespeare (Romeo e Giulietta és de la productora Cines, mentre que de Hamlet se n’ocupen contemporàniament la Cines i la Saffi de Milà). Entre les altres obres saquejades sense massa escrúpols en els primers anys, es poden recordar La sepolta viva, de Mastriani, La signora delle Camelie, Otello, Beatrice Cenci, Capitan Fracassa, I tre moschettieri, la primera versió d'Espartac, La Ilíada, L’Odissea, i la primera Gerusalemme liberata.
Després, entre 1909 i 1911, Francesco Bertolini i Adolfo Padovan realitzen la primera superproducció «kolossal»: L’Inferno. Els procediments de representació són encara els del tableau vivant, però el que més crida l’atenció, a més de l’extraordinària quantitat de trucs i la delicadesa de la realització, és l’intent de traslladar a la pantalla, imatge per imatge, l’obra gràfica de Doré que il·lustra el poema dantesc. Davant d’aquest resultat, es posa de manifest fins a quin punt el cinema pot ser un mitjà d’emancipació cultural, una «universitat popular», com algú ja havia afirmat. Entre els espectadors el dia de l’estrena a Nàpols es troba el filòsof Benedetto Croce, qui sembla entusiasmat.
Europa: 1908-1918. Santos Zunzunegui; Jenaro Talens (ed.) Madrid: Cátedra, 1998.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Bernardini, Aldo. L'Inferno della Milano-Films. “Bianco e Nero”, vol. XLVI, núm. 2, (apr.-giugno, 1985), pàg. 90-111.
- L’Inferno (DVD). Roma: Pontificio Consiglio delle Comunicazioni Sociali, Filmoteca vaticana: Bayer per la cultura, 2006.
- Lasi, Giovanni. Un projet de Film d’Arte italien avant l’heure. “1895”, núm. 56 (déc. 2008), pàg. 191-204.
- Robert, Valentine. L’oeuvre de Gustave Doré au cinema 1. “1895”, núm. 72 (avril 2014), pàg. 158-16.
Amb els seus 5 rotlles de pel·lícula (1000 metres rescatats i restaurats dels 1200 originals), L’Inferno és un dels primers llargmetratges del cinema italià i mundial. Es tracta d’un projecte que importa a Itàlia l’operació Film d’Art. Una brillant idea dels germans Laffitte i d’alguns membres de la Comédie Française que consistia a adaptar al setè art importants textos literaris o dramàtics utilitzant actors i escenògrafs teatrals. La fórmula productiva tenia un doble propòsit: per un costat, ennoblir els espectacles per a atraure a un sector de públic més culte i, per l’altre, transformar el dispositiu cinematogràfic en una eina pedagògica per a las classes populars. En aquesta línia, la productora milanesa SAFFI-Comerio decideix aventurar-se en l’adaptació del primer càntic de “La Divina Comèdia” de Dante Alighieri: probablement el volum més important de tota la literatura italiana.
Es tracta d’un projecte molt ambiciós cultural i econòmicament realitzat en dos anys (1909-1911) gràcies a l’ajuda econòmica de la Milano Film que relleva la precedent societat. La productora fundada ad hoc per un grup d’aristòcrates proporciona el capital necessari per a una realització que combina escenaris espectaculars al pur estil Méliès, amb localitzacions aterradores trobades a la província de Lecco i al voltant del llac de Como. Els responsables artístics, el professor Adolfo Padovan (assagista, col·laborador de l’editorial Hoepli) i el perit mercantil Francesco Bertolini (aclamat expert d’estudis dantescos) escullen com a registre unificador per a la complexa alternança d’interiors i exteriors les famoses il·lustracions del pintor francès Gustave Doré. Ja en la fase de rodatge, degut a l’escassa experiència cinematogràfica dels dos autors, intervé Giuseppe De Liguoro, reconegut actor teatral, que combina la seva consigna de metteur en scène amb la interpretació dels personatges de Farinata degli Uberti, Pier della Vigna i el comte Ugolino della Gherardesca.
Tota l’organització va acompanyada per una nova i eficaç campanya publicitària organitzada pel napolità Gustavo Lombardo, propietari de la prestigiosa revista cinematogràfica Lux, pioner dels mecanismes de distribució i futur fundador de la productora Titanus. L’1 de març de 1911 se celebra l’estrena al teatre Mercadante de Nàpols davant la presència de prestigiosos literats: Benedetto Croce, Roberto Bracco i Matilde Serao. Les projeccions seguirien amb gran èxit les setmanes següents als millors teatres de les principals ciutats de la península.
Ludovico Longhi (Universitat Autònoma de Barcelona)