Dossier Film (INCLÒS A Aula de cinema 2021/2022)

Les ruptures de la transició. L’underground madrileny 

Arrebato

Introducció

Arrebato:

Un dia arriba a les mans d’un director de cinema un film en super-8. La coneixença del seu autor el portarà a descobrir un món on la relació cinema-cineasta adquireix proporcions impensables.

Autèntic mite contemporani, Arrebato va obrir al cinema espanyol una nova porta que ningú no va saber/poder aprofitar. El film va connectar a la perfecció amb molts joves dels anys setanta, amenaçats pels fantasmes de la crisi, l’atur i el desencís i que veien com a única sortida a tot això la droga i la nostàlgia.

Fitxa tècnica

Direcció

Iván Zulueta

Guió

Iván Zulueta

Música

Negativo

Fotografia

Ángel Luis Fernández

Interpretació

Eusebio Poncela, Cecilia Roth, Will More, Marta Fernández Muro, Helena Fernán-Gómez, Luis Ciges 

Producció

Nicolás Astiarraga, Augusto Martínez 

Any

1979

La crítica diu

L'herència més clara de la pràctica cinematogràfica anterior dissenyada per la filmografia de Zulueta es manifesta aquí en tota la seva arrogància i en majors dosis de complexitat. En un primer intent d'aproximació a les característiques d'aquesta nova incursió per davant i per darrere de les càmeres, es podria dir, junt amb Juan M. Company, que "el de Zulueta és un discurs marginal – en format subestàndard, sobre la contracultura i el pop, sobre la mateixa marginalitat de certes pràctiques socials vinculades al món de la droga, que... se situa en oberta contradicció amb els modes i maneres imperants al cinema espanyol". 
 
I aquesta contradicció s'expressa, de cop i sense embuts, des de les primeres imatges d'Arrebato: en el seu caràcter fragmentari, en la seva composició trencada per múltiples plans que se succeeixen sobre la pantalla des d'una deliberada pluralitat de perspectives visuals (de fet, aquesta és una de les poques pel·lícules del cine espanyol a la que no li falten plans). I també en aquella hipnòtica superfície constantment trencada per la dispersió, alteració i varietat de les textures (imatges en súper-8, material novament filmat, etc., en el seu ritme periòdicament sacsejat per acceleracions, ralentís, encadenaments, sobreimpressions) i, sobretot, en el seu caràcter de laberint poètic, radicalment allunyat d'aquell naturalisme fastiguejant i mentider en el qual naufraga la immensa majoria de la producció comercial. 
 
[...] "Pel·lícula d'emocions no immediates, sinó elaborades minuciosament pel revés del tapís, que és el lloc natural de treball de l'artista. Pel·lícula d'un imaginari fragmentat i gestual, que dona la volta als signes quotidians de la nostra civilització, Arrebato és un film insòlit i allunyat de les tendències provincianes, sense precedents al cinema espanyol", deia a la seva crítica Ramón Gómez Redondo. I és precisament en aquesta faceta moderna i cosmopolita, urbana i sòrdida, però no tronada ni de carrer; en aquell àmbit de l'extraterritorialitat formal, intermitent, fugaç, a mig camí entre la llum i les ombres, cinètica i segmentada, centrípeta, però no autocomplaent ni conformista, on resideix la immensa distància entre l'estètica i el llenguatge de Zulueta respecte a la immensa majoria de la producció nacional. Ja era així en el moment de la seva aparició i ho és encara més deu anys després. 
 
[...] En aquest conte fantàstic on els cineastes són devorats per la seva pròpia càmera i en el qual la passió desbordada cap al cinema es converteix en una metàfora esquinçada sobre la dificultat de viure, el mer acte de filmar equival a enregistrar un procés cap a la destrucció i, en darrera instància, cap a la mort. Com també succeïa a dos films tan dispars com La mort en directe i Llampec sobre aigua, la proposta de Zulueta també sembla tenir com a tasca la de "filmar la mort au travail" (filmar la mort en acció), que diria Cocteau. També hi ha aquí com en aquelles, un cert afany de la càmera vers l'apoderament de la desintegració, del caos i de les runes. I també aquí la càmera es representa, es posa en escena i passa a formar part de la ficció. A partir d'aquesta dada s'obre la reflexió sobre el poder de les imatges, o de la càmera, per captar, reconstruir o arrabassar la vida. I d'aquí a la reflexió del cinema sobre si mateix només hi ha un pas. 

Heredero, Carlos F. Iván Zulueta: la Vanguardia frente al espejo. Alcalà de Henares: Festival de Cine de Alcalá de Henares, 1989, pp. 183-194. 

Bibliografia

Bella, Román. Iván Zulueta: la Vanguardia frente al espejo: diciembre 92. [Córdoba]: Filmoteca de Andalucía, DL 1992. 

Bonet, Eugeni. “There is an Independent Cinema in Spain, But...”. A Millennium Film Journal: Madrid. Vol. 1, Núm 2 (primavera 1978), pp. 59-73. 

Casas, Quim. “Iván Zulueta: Vanguardia e intuición”. A Dirigido por... Núm. 397 (febrer 2020), 8 p. 

Cueto, Roberto (ed.). Arrebato... 25 años después. Valencia: Ediciones de la Filmoteca, 2006. 

Heredero, Carlos F. Iván Zulueta: la Vanguardia frente al espejo. Alcalà de Henares: Festival de Cine de Alcalá de Henares, 1989. 

Maldito cine espanyol: Málaga, 25 febrero – 2 marzo 1983. Málaga: Cine-Club Universitario de Málaga, 1983.  

Vanguardia espanyola: Pedro Almodóvar, Álvaro del Amo, Adolfo Arrieta, Celestino Coronado, Jesús Garay, Iván Zulueta. Sevilla: Festival Internacional de Cine, 1983. 

Vecchi, Paolo. “Apunti sul cinema di Iván Zulueta”. A Cineforum. Vol. 47, Núm. 8 (octubre 2007), pp. 57-60.  

Zulueta, Iván. Iván Zulueta: imagen-enigma. Donostia: Diputación Foral de Gipuzkoa, 2002. 

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema